Des de l'exili

La meva Terra, la meva identitat, la meva cultura, la meva lluita

2010-10-29T11:53:00.000-07:00

Ahir, avui, demà i sempre

2010-08-20T13:11:00.000-07:00

"La Morenita"

2010-02-15T13:15:00.000-08:00

De tots és llargament coneguda la meva gran devoció per la Iglesia i tot el catolicisme. No hi ha diumenge que no se m’escapi anar a missa, confessar-me de tots els pecats i resar unes salves. Però ves com son les coses que no sabia que la patrona d’Hondures era la “Virgen de Suyapa”
Perdoneu la meva incultura però mai a la vida, abans d’aterrar a Hondures, havia escoltat aquest nom. I no és per res però aquí hi ha moltes dones que s’ho diuen. Suposo que agrada tan aquest nom com al meu poble Úrsula. A Valls és impossible trobar una casa sense dos o tres Úrsules.
Però això no és lo millor, la meva sorpresa va ser quan vaig saber que a la Virgen de Suyapa li diuen “La Morenita” per la seva pell “trigueña” com diuen aquí (pell morena, però no negre eh!). Res a veure amb la nostra moreneta catalana que si és negra negra.
Apa doncs..., que per sentir-me una mica més a prop de casa i ja que l’Estrella Damm no m’envia una caixa de mitjanes ni per mal de morir, aniré cada cap de setmana al santuari de Suyapa enlloc de pujar a Montserrat, com feia a diari.
Esperem que allà els capellans no siguin iguals.

Amen

Cop d'Estat Internacional

2010-02-14T14:15:00.000-08:00

A Hondures, com ja sabreu el passat 28 de juny de 2009 es va produir el primer cop d’estat del segle XXI. Quant tothom pensava que aquests fets ja no passaven un cop més es demostrà el contrari. Tot i que s’ha justificat per molts, els fets ho delaten. Es tracta d’un cop d’estat encobert i sota el consentiment de la comunitat internacional. Des d’aquí a Hondures, s’han esforçat a dir que ha estat una successió constitucional atípica, però res més lluny de la realitat. La oligarquia del país amb l’ajut de l’exèrcit van segrestar el president electe Jose Manuel Zelaya Rosales (Mel) i van desposseir-lo del càrrec.
Anem a pams; A Hondures hi ha dos partits majoritaris, el “Liberal” (teòricament d’esquerres) i el Nacional (de dretes). Dins el partit Liberal hi ha 3 corrents, una molt d’esquerres, una altra de centre i per últim una més conservadora que la del partit Nacional on els seus membres tan sols estan dins el partit per la tradició. “Mel”, com era de suposar, estava dins la corrent més d’esquerres.
Mel, un cop va ser elegit democràticament pel poble, va prendre tot un seguit de mesures enfocades als més necessitats, entre elles augmentar el doble el salari mínim, que no van agradar gens als empresaris i a la burgesia hondurenya. Sempre, és clar, amb el suport i assessorament d’altres governants de països llatinoamericans anomenats “Izquierdistas”. Fins i tot va fer entrar a Hondures al ALBA (Alianza Bolivariana) formada per països amb clara tendència socialista.
En fi, que la oligarquia del país, preocupada per la nova tendència d’Hondures havia d’actuar ràpid i trencar amb aquest fet. Que millor que un cop d’estat encobert presidit per un feixista com Micheletti. Perquè encobert? Perquè el 70 % dels diputats del congrés estaven d’acord amb fer fora Mel i continuar amb el seu “regnat”.
L’excusa perfecte va ser quan Mel intenta començar els passos per modificar la constitució a través de la creació d’una assemblea constituent (Òrgan elegit per canviar la constitució d’un estat). Segons el govern colpista, Mel pensava en una estratègia per reelegir-se i perdurar en el poder. Però tothom sap que començar el procediment per crear una constituent, 6 mesos abans d’unes eleccions, canviar la constitució i tornar-se a presentar és impossible per qüestió de temps.
A partir d’aquí es posaren d’acord les classes dominants i l’exèrcit, aquests últims per afany de protagonisme i per recuperar el poder perdut amb Mel, per realitzar un cop d’estat civil militar i establir una dictadura. Assassinats, talls de llum i d’Internet, tocs de queda, violacions constants dels drets humans, tancaments de ràdios i televisions han estat el pa de cada dia. Fins hi tot l’església es va posicionar amb els colpistes (Això tampoc es tan estrany oi?)
Però companys el més greu de tot això es el consentiment internacional. Tots els països de la OEA (Organització d’Estats Americans)i la UE van oposar-se al cop d’estat inicialment però poc a poc van canviant d’opinió. Ningú ho diu obertament, clar, però ja se sap que després d’unes eleccions manipulades la justificació és perfecte. (Mai a la historia a Hondures s’havia registrat una participació de més del 60% i ves per on, en aquestes eleccions, sí!. Precisament on l’abstenció entre el poble era lo majoritari.
El realment preocupant companys, és que això crea un precedent. Si han pogut fer-ho a Hondures perquè no a un altre país dels anomenats del Sud. Ja van fer un primer intent fallit a Guatemala però aquí si ho han aconseguit. I qui deu estar darrera de tot? Qui dona suport logístic i econòmic? Si senyor, els salvadors del món! Els benaventurats EEUU!
No obstant una de les coses que més em molesta és que hi hagi gent arreu del món que justifiqui aquest cop d’estat dient que Mel els portava al “terror” del socialisme. Sigui quines siguin les tendències politiques de la gent com es pot justificar un cop d’estat i un trencament de la democràcia?
Nota curiosa: El president de Colòmbia Álvaro Uribe (de dretes i aliat dels EEUU) ha estat reeelgit per tercera vegada després de modificar la constitució per poder-ho fer. Ningú ha dit res.
I si Chavez mou un dit, en tindrem ressò?

Evolució humana

2009-07-15T15:32:00.000-07:00

Cada vegada que algú parla de socialisme o comunisme es produeix una excitació i un recel desorbitat en la població. La gent té una idea molt equivocada d’aquests dos conceptes, sembla que els partidaris d’aquests sistemes politics siguin la pesta o que portin en si el dimoni. Tan de mal a fet el socialisme i el comunisme al món? O es la imatge que han aconseguit vendre els grans estats capitalistes?
Suposo que la gent justifica el seu temor i odi dient que cap país comunista s’ha desenvolupat com a tal o que no tenen un futur digne, però... realment algun país és o ha estat socialista o comunista? Voleu dir que no es confonen els conceptes i parlen d'estats amb dictadures o règims diferents?
El que està clar és que no és gens fàcil que un país arribi a ser socialista i més encara tenint com a veïns molts estats extremadament capitalistes on la classe dominant no cedeix, on domina el mercat i on manipula a tota la població pel seu propi benefici.
Frases com “si aquí algun dia hi hagués comunisme, us prendrien tot el que teniu!. Res no serà vostre!” “Els que no treballen tindran el mateix que vosaltres” “Us prohibiran tenir mòbil” “No us podreu comprar el que vulgueu” “ No us deixaran anar de vacances ni podreu sortir del país” “Us controlaran i escoltaran les vostres contestacions telefòniques” “Tots serem pobres” són típiques en els estats capitalistes. Aquestes tonteries les han inculcat la burgesia i els oligarques a la població per confondre i criminalitzar els sistemes igualitaris. Imagineu-vos doncs, el que han arribat a dir als pobles on la ignorància de les persones (al no disposar de educació) és el fet dominant i característic. Frases com..”vindrán els comunistes i us prendran els fills” les he arribat a escoltar personalment.
Realment el socialisme es caracteritza per la equitativa distribució de la riquesa generada i de la necessitat de l’existència d’un estat que garanteixi aquesta correcta distribució. La propietat privada encara existeix així com les inversions estrangeres. En el socialisme a diferència del comunisme existeixen líders i diferents posicions socials entre la població que no significa que no siguin considerats iguals.
En el socialisme les diferencies entre els individus són a partir del fruit del seu treball. El benefici es reparteix segons el treball realitzat, per tant qui més treballa més guanya. De la mateixa manera la dificultat o el grau de dificultat de cada treball també es veu compensat. A més la propietat dels mitjans de producció és de l’estat i no dels individus.
El destí del socialisme o l’ideal final, és que l’estat amb el temps hauria d’anar desapareixent un cop la societat hagi arribat a la igualtat total on l’individu hagi aconseguit trobar la seva llibertat i satisfacció personal (que cadascú pugui fer el que prefereixi fer) i la societat s’hagi integrat i funcioni correctament.
Per la seva part, el comunisme pur, consisteix en una societat igualitària, sense líders ni classes socials i on els mitjans de producció estan controlats per cooperatives o associacions o agrupacions de treballadors, etc. A diferència del socialisme en el comunisme no existeix la propietat privada. Tot és de tots, excepte el que cada individu obtingui del seu treball.
El repartiment de la riquesa és segons la capacitat individual i la seva necessitat. Això significa que cadascú treballarà segons la seva capacitat i se li donarà el just per les necessitats de la seva família. Qui tingui mes fills se li donarà més suport econòmic.
Es pot dir que el comunisme és l’evolució natural del socialisme, el seu destí. Tot i que pot semblar en certa manera utòpic, ja que mai cap govern hi ha arribat. El comunisme és la màxima perfecció de la igualtat. Tenir tot en comú i viure per el benestar de tots. Com una família.
L’obligatorietat de treballar tothom, l’abolició del dret d’herència, la expropiació de la propietat privada, la sanitat i l’educació gratuïta són canvis importants que ha d’afrontar la població per seguir el model comunista.
Personalment crec que cap estat ha arribat a assolir una societat plenament socialisme i molt menys comunista, ja que el procés per arribar a tal estat és llarg i feixuc i la població n’ha d’esser totalment partícip i còmplice. Simplement crec que als països anomenats comunistes tan sols han arribat a aconseguir un sistema econòmic centralitzat gestionat per l’estat.
S’hi al comunisme s’hi arriba mitjançant una revolució? Doncs segurament que si perquè els canvis han de ser dràstics però la veritable revolució no s’aconsegueix solament arribant al poder amb les armes sinó un cop al poder gestionant correctament el funcionament de l’estat. A més... qui diu que una revolució ha de ser amb les armes?
I jo em pregunto, realment és tan dolent ser socialista?
Que quedi clar doncs, que socialisme no és Cuba ni és Chavez. Socialisme és repartiment i igualtat. Socialisme és solidaritat. Socialisme és el control de l'egoisme i la avaricia. Socialisme és ser racionals. Socialisme és evolució

Evolucionem junts?

Amics per sempre

2009-06-27T16:34:00.000-07:00

Com vaig dir al iniciar aquest bloc des de la distància les coses es miren diferent i els sentiments s’accentuen i la dosis de sensibilitat és extrema. Des de la llunyania qualsevol reacció porta inconscientment penjada una carrega que de sobte no pots amb ella. Una simple visita d’un amic et fa sentir un il·lusió exagerada després d’estar tant de temps fora de casa. Des de aquí els gols del Barça es criden amb eufòria i soledat, l’Iniesta i el Messi t’emocionen com si fossis a Stamford Bridge i a Roma però sense poder compartir l’alegria i ni exterioritzar-la al carrer. Un simple fuet arribat des de Valls és l’àpat més deliciós que es pot menjar i més encara si camí a casa ja penses amb el pa amb tomàquet que l’acompanyarà. Un dibuix dels meus nebots és un bany de llàgrimes a l’habitació. Un Sant Joan a Hondures pensant amb carpes, focs, castells i imaginant-te allà amb els teus és una tortura. Un amic que es connecta al chat i et fa riure una estona explicant-te coses absurdes com si ahir ens haguéssim vist, et fa sentir viu i veure com cada cap de setmana els de casa estan pendents de l’Skype per saber com esta el seu fill és la sensació més gran d’amor. Però quan ALGUNS amics considerats com germans -als que jo ho hagués donat tot per ells- et jutgen, et critiquen, comenten i actuen de certa manera això et destrossa, et decepciona i et fereix com no us imagineu.
Perquè en el fons, l’altre punta de món no és tan lluny, però la decepció sí t’hi fa sentir.
Pel poble i amb el poble!

PD: Malgrat tot l’alegria que un fill et dóna i la satisfacció personal que em produeix el que faig pot amb tot.

La sanitat

2009-04-11T09:06:00.001-07:00

La sanitat, segons el meu punt de vista, és l’altre puntal per el desenvolupament dels anomenats països del sud. Un dels problemes principals és l’escassetat de recursos econòmics que s’hi destinen. No tan sols perquè no disposen d’ells sinó també per tot el que roben els dirigents i lo pitjor de tot, amb impunitat, sense escrúpols i amb el consentiment de la llei i la resignació de la població. Però bé, aquí ja entraríem amb un altra tema molt més extens.
Això si, si d’alguna cosa disposen en tot Llatinoamèrica és de l’enorme capacitat dels professionals sanitaris. Per molt que des de Europa es pensi diferent, la qualitat de l’ensenyament a les universitats llatines és impressionant i el nivell molt superior al del nostre país. Sense cap mena de dubte, un professional surt molt més ben preparat des d’aquí que des de casa nostra. A més, la quantitat de pràctiques que realitzen els alumnes abans d’entrar al món professional és un altre punt destacable.
Malgrat tot, ens trobem amb uns metges altament qualificats i amb deplorables hospitals públics. Imagineu-vos doncs, les condicions sanitàries d’aquests. Tot i això, i us ho dic per experiència, fan autèntics miracles amb lo que tenen.
Cuba, un dels països socialistes més coneguts, si considera la sanitat com un dels pilars del seu govern, és per això que els metges i moltissims altres professionals tenen tan de prestigi a nivell internacional.
Però tornant al tema, el problema més gran que ens trobem en aquests països és que al ser gratuïta la sanitat en els centres sanitaris de l’estat hi ha una gran demanda per part de la població i juntament amb la falta de mitjans per poder atendre, els metges, es veuen totalment saturats i els hospitals són simplement lamentables.
El que acaba passant és que els professionals sanitaris obren les seves pròpies consultes i els seus hospitals privats equipats amb tots els instruments necessaris i la gent acaba anant a aquests llocs perquè saben que els atendran immediatament.
Les medicines no les subministren ni les subvenciona el govern i les farmàcies es multipliquen així com els preus i el negoci. Incomprensiblement qualsevol medicament aquí és molt més car que a Europa.
En definitiva que la sanitat passa a ser totalment privada.
Per cert, una simple consulta a un metge de capçalera val uns 150 Quetzales a Guatemala (uns 15 €). Això sense contar els medicaments que et receptarà. El salari mínim és de 150 €, si es que el paguen, perquè la majoria d’empresaris no arriba a pagar ni els 90€.
Així que aneu fent comptes!!

Les vies de comunicació

2009-04-09T17:12:00.000-07:00

Crec que hi ha tres aspectes bàsics per què un país del “sud” pugui desenvolupar-se com a tal. Les vies de comunicació, la sanitat i l’educació.
Sovint anem a comunitats indígenes molt aïllades (unes 4 hores de camí de pols i pedres) de la carretera asfaltada més pròxima i les condicions per prosperar d’aquella gent són escasses. Terra per cultivar no els en falta i el clima és favorable per a la majoria de cultius de la zona. Llavors mires a la gent i no entens el perquè de tot plegat. Penses com poden viure amb aquell estat de misèria si podrien cultivar mil coses i vendre-ho per després així sortir endavant.
Parlant amb la gent els hi comentes i et miren amb un somriure tot contestant-me: “Pero usted sabe don Ramon cuando tiempo se tarda de aqui al pueblo más cercano? No con un carro como el que ustedes llevan sino con la camioneta. Aqui la camioneta pasa, si es que pasa, los martes y los sabados y el pasaje cuesta 30 Quetzales ida (uns 3 euros) por persona más 30 Quetzales por bulto (o sigui un sac o un paquet). Como vamos a pagar eso?”
I la veritat és que amb el temps un descobreix que la seva lògica occidental no serveix per a res.
Si decideixen anar a vendre patates, pinyes, cafè o qualsevol altre cosa, el preu que podrien vendre’l al mercat per a recuperar el seu “pasaje” més el del sac no és gens competitiu amb la resta i ningú els hi compraria. Per tant pensen “Per a que cultivar i treballar si després no ho podrem vendre”. Al final només produeixen per al seu consum. Clar! Menjar no els hi falta però aquesta no es la qüestió. La qüestió no és ser sostenible sinó prosperar.
Aquest fet provoca la desmotivació i la frustració entre la població de les zones rurals i un futur obscur per a ells i els seus fills. Aquests abandonen les seves cases quan són grans per anar a buscar un futur millor a la ciutat i l’excés de població juntament amb l’escassetat de feina en aquests indrets fa que augmenti la inseguretat i la violència a tot el país. És per aquest motiu que si algun dia veniu a Guatemala us adonareu del valor que té un terreny al costat d’una carretera asfaltada i de com la gent construeixen les seves cases o “munten” el seu negoci a la mateixa cuneta d’aquesta. El soroll dels camions, el perill d'accidents i la tranquil·litat aquí no importa, el que importa és la comunicació.

U.S. ARMY

2009-03-29T17:37:00.000-07:00

Després d’infinitat de motius i d’un llarg temps sense escriure al bloc, avui avorrit i mig acalorat per les altes temperatures que tenim he decidit reemprendre els escrits.
A tot Llatinoamèrica, la televisió que es veu és diferent a la del nostre país. Diguem que quasibé tothom té televisió, si més no, abans tenen un televisió a les cases que un llit per cada persona (misteris del consumisme!). Tots els països tenen 2 o 3 cadenes nacionals més unes quantes de departamentals i locals, tot i que la qualitat de les emissions no és el tret característic, ni els seus presentadors, molt sovint ridículs i penosos als meus ulls. Malgrat tot, el continent sencer disposa d'una televisió per cable amb més de 80 canals que per un preu no molt elevat (uns 8 o 9 euros al mes) poden veure infinitat de pel·lícules d’estrena, programes i cadenes de tot el món, futbol europeu en directe (Si, si. Veig el Barça cada cap de setmana) i lo últim en documentals.
La meva sorpresa va ser el dia que vaig veure el primer espot publicitari de l’exercit dels EEUU. És un anunci on apareix un noi llatinoamericà dient que s’ha allistat a l’armada americana i que és una persona nova. També surten els seus pares orgullosos del seu fill i satisfets per l’elecció d’aquest amb frases com “Gracias a US ARMY mi hijo es una persona maravillosa y responsable con un futuro diferente y entregado a los demás”. Acaben l’anunci amb un contundent “Tu les das la fuerza y US ARMY les da la fortaleza. Únete a nosotros”. Per vomitar!!
Em resulta repugnant que uns EEUU facin publicitat a tot Llatinoamèrica per captar joves a les seves files, donant esperances irreals a la gent més necessitada.
Si volen un exercit per defensar, com diuen ells, el món i els seus interessos que el facin amb els milions de nens de papá que tenen en el seu país i que viuen rodejats de privilegis i abundància. Ja m’agradaria veure quants serien!. Només cal saber realment a qui envien a la guerra.
Ara tan sols espero que això no ho llegeixi el Saura i no comenci a pensar-ne alguna de les seves per un espot. “Tu els hi dones la força i els Mossos et donem el collar”.

2009-01-29T14:48:00.000-08:00

Més de mil visites al Bloc!
Gràcies a totes i tots per haver compartit una estona amb mi i fer-me sentir una mica més a prop de casa.
Però haurem d’anar més lluny..........
Una abraçada

Salut, independència i socialisme!

Israelians, els nous nazis

2009-01-16T10:31:00.000-08:00

De veritat que m’havia proposat no escriure res sobre el conflicte entre Palestina i Israel, més que res pels molts comentaris i noticies que surten contínuament a tots els mitjans de comunicació i per els boníssims articles de periodistes i articulistes, que expliquen amb molta claredat la situació al pròxim orient.
Però és que arriba un moment que el grau d’indignació et supera i no pots més. És vergonyós com hi ha gent que pot justificar aquesta barbaritat i com molts catalans, comentaristes o tertulians (sí, una d’elles ets tu; Pilar Rahola) no criminalitzen el genocidi que Israel està cometent a Palestina.
Tots sabem que el conflicte bé de lluny i que hi ha organitzacions palestines que cometen activitats armades contra el poble jueu però res d’això és justificable.
La hipocresia de la nostra classe política i de la internacional és escandalosa. Com molt bé sabreu, no sóc gens partidari d’en Saura però que se’l condemni per assistir a una manifestació per aturar aquesta guerra és increïble. Perquè no es criminalitzen a tots els ministres espanyols que assisteixen a les manifestacions contra l’organització ETA? Llavors no interessa, veritat?.
El que passa és que els jueus tenen molts diners i moltes influències a tot el món i encara viuen del victimisme de l’Holocaust (Que consti que va ser una de les barbàries més grans de l’època moderna).
El problema és quan politics com Bush, Aznar, Blair, Putin i companyia creuen que ho poden combatre tot per les armes, senzillament quan ells critiquen les organitzacions que també ho fan. I jo em pregunto, on són tots els països que tan ràpid anaven a defensar no sé que a Afganistan i Iraq? Perquè no surten en defensa de Palestina ara?. Clar, aquests pobres islàmics no tenen ni merda.
Així doncs, ens trobem amb un genocidi encobert sense justificació, amb una desigualtat abismal de força i armament, amb una mortaldat enorme de civils palestins i amb el consentiment de tot Europa.
Israelians aneu molt equivocats si creieu que acabareu amb la problemàtica del poble palestí per les armes. El que podeu fer és anar construint el mur de la vergonya, que ja sabem tots que se us dóna molt bé. Sou els nazis del segle XXI i esteu creant un nou Holocaust.

Socialisme democràtic

2009-01-05T15:20:00.000-08:00

Hugo Rafael Chávez Frías és president de la República Bolivariana de Veneçuela des del febrer de 1999.
De llarg és conegut el seu caràcter, temperament, extravagància i les seves polèmiques declaracions, fet que l'ha portat a crear-se moltíssimes enemistats.
Molts governs l’intenten criminalitzar, ridiculitzar i fins i tot titllar-lo de manipulador i dictador, però el que realment demostren és la inseguretat i el temor a la seva política.
Chávez és un líder populista, no ho negaré, però companys, ha guanyat democràticament 3 eleccions presidencials (1999-2001 / 2001-2007 / 2007-2013). Sí, sí, democràticament!. Encara que alguns no ho suportin o no ho vulguin acceptar.
Les eleccions ha Veneçuela són les que tenen més observadors internacionals i aquests no han denunciat anomalies ni fraus tot i les pressions i les ganes de molts governs i dels seus opositors.
De la mateixa manera, Chávez també ha perdut unes eleccions per a reformar la constitució, o sigui que tampoc hi deu haver tanta manipulació. O és que en aquestes si n’hi va haver?
A més, cal recordar que ha sofert un cop d’estat el 2002 amb l’ajut i el consentiment del govern dels EEUU i de l'espanyol entre d’altres.
El que està clar és que la seva política els fa por. Els fa por una política socialista democràtica, un socialisme modern i progressista. Els fa por que un país poderós i ric amb recursos naturals com Veneçuela sigui socialista i més encara que ho hagi elegit la seva gent – repeteixo democràticament -.
Què fàcil és criticar Cuba pel seu règim i que difícil ho tenen amb Veneçuela.
Els opositors de Chávez, són els que fins ara tenien els diners, els mitjans de comunicació, el control de les grans empreses i els monopolis. Són els dels “latifundios”, els que tot ho tenien per herència i els que dominaven el país al seu gust. Ara pobrets, llancen el crit al cel criminalitzant-lo i el món els escolta. Ells si! Ells si són escoltats per tot el món i el seu ressò s’escampa – tenen els mitjans per fer-ho -. D’altra banda, els “ningú”, els que fins ara no tenien ni per menjar els 3 àpats, aquests no eren escoltats anys anteriors. No interessaven.
Des del govern Chávez ha expropiat els “latifundios” i les terres improductives dels terratinents i les ha donat als qui la volen treballar (Ley de Tierras, 2002), ha disminuït l’atur (Del 16% el 1999 al 8% a mitjans de 2008), ha disminuït la pobresa entre la població (Del 85% el 1998 al 34% el 2008), ha reactivat moltissimes infrastructures paralitzades, ha implantant els programes de polítiques socials (les anomenades “misiones”) per ensenyar a llegir i a escriure a la gent, programes sanitaris i ha creat infinitat de cooperatives per als treballadors. Malgrat tot, la inseguretat al país també ha augmentat i Chávez de moment no la sap controlar.
Segons les últimes enquestes fetes per organismes internacionals el 66% de la població Veneçolana considera molt bona la gestió del seu president.
Amb tot, continuarem escoltant diàriament que Chávez és un dictador perquè és lo que interessa difondre al primer món capitalista.

Perquè els camins es fan caminant... Salut i revolució camarada!

Regal de Reis

2008-12-21T15:08:00.000-08:00

Perquè no diguin que en el bloc només comento ideals polítics o sentiments nacionalistes, canviaré de tema radicalment en aquest apunt.

Alguna vegada, de ben segur, haureu escoltat o us haureu preguntat que us emportaríeu en una illa deserta. Alguns penseu amb coses que ara considereu indispensables, d’altres amb objectes de supervivència i altres fins i tot amb coses d’entreteniment com llibres o cartes. Doncs bé, jo era dels que pensava que m’emportaria un gran ganivet per fer una miqueta el Robinson Crusoe, imaginant-me caçant o pescant en pla primitiu.
Que perquè foto aquest rotllo? És que ara que arriba Nadal, dates internacionalment conegudes pels regalets i el consumisme (no podia faltar el meu comentari amb rerafons polític) els de casa van decidir enviar-me uns paquetets per a que el nen no li fes falta de res – gràcies mare, pare, Maria, Núria i família i àvia -. En definitiva, que perquè la cosa no costés un ull de la cara el paquet no podia sobrepassar els 2 kg de pes i havia de decidir que m’enviaven. Doncs bé, pensant molt que podia demanar i tenint en compte coses útils que no les pogués trobar a Guatemala (tampoc és que visqui a la selva eh! Aquí hi ha quasi bé de tot) vaig decantar-me per menjar i alguna cosa més. Pernil salat, fuet, formatge manxec, avellanes i ametlles, anxoves, After Bite, etc. Amb tot, també van arribar uns calçotets perquè ja se sap que és el regal més típic i indispensable del tió o dels “Reixos”. Llàstima! mitjons no van arribar...
Però ara, si ho penso detalladament... sabeu el que més trobo a faltar i que mataria perquè m’ho enviessin? Una dutxa a pressió d’aigua calenta!. No sabeu lo emprenyador que és dutxar-se amb un rajolí d’aigua tèbia, que se't foti la pell de gallina i que no hi hagi manera d'esbandir-se el cap. I més, si vius en una població a 2.800 m del nivell del mar on pel matí fot un fred que pela.

De totes maneres em dutxo a diari... no patiu!

Salaris indignes

2008-12-08T14:20:00.001-08:00

Com molt bé sabeu, mileuristes són aquells treballadors que el seu salari no supera els mil euros mensuals o que si ho fa és per ben poc. Sempre s’ha dit, hi estic totalment d’acord, que aquest no és un salari digne per a ningú. Imagineu-vos doncs, un sou de 800 euros al mes, tan comú a casa nostre. Com pot viure una família del nostre país amb aquests ingressos?.
El que és tan preocupant és que també hi ha gran part de la població que supera amb escreix aquest sou. Sous de més de 2500 euros no són tan anormals als Països Catalans.
Si volem una societat justa, solidaria i digne no podem permetre aquestes desigualtats. Ningú es mereix guanyar menys de mil euros mensuals però tampoc ningú, i dic ningú, mereix guanyar més de 2500 euros al mes. Cap treball pot ser valorat amb un preu tan elevat si volem una societat igualitària. Un treballador que fa 8 hores en una fàbrica a tres torns i que segurament es mata a fer hores extres no se’l pot valorar tant poc. I un metge per molt que salvi vides no pot ser que guanyi el que guanyi. De segur que no arriba més cansat a casa ell que el de la fàbrica. D’acord que un ha estat estudiant i ha dedicat anys de la seva vida, però fins a cert punt.
És clar que en una societat no tothom ha de guanyar el mateix, fins i tot en els països on el socialisme domina els salaris varien. Primer perquè la motivació de la gent desapareixeria i el rendiment no seria el mateix i segon perquè algunes feines només les poden realitzar persones molt qualificades, pel seu nivell de dificultat o risc vers la població o vers ell mateix.
Si algú pensa que el seu treball és molt més important que el d'un altre està molt equivocat. Penseu que és més important la feina d’un que està a una oficina que el que la neteja?. A cas no ens agrada trobar-ho tot net quan arribem el dia següent?. Qui ha de fer aquesta feina? Tu? Doncs, valora tant una treball com l’altre.
El ser humà en si és egoista i ambiciós per naturalesa i això ens porta sempre a voler guanyar més del que es guanya, però si ho penses fredament és injustificable.
Si penses que et mereixes guanyar més de 2500 euros és que no aprecies la feina dels altres i que la teva avarícia és enorme.
Siguem justos!. Siguis enginyer, metge, arquitecte o polític el teu treball no pot ser valorat a un preu tant alt. I si ets empresari, els teus guanys tampoc tenen que ser desproporcionats perquè per molt que tu dediquis més temps o hagis arriscat els teus diners, hi ha feina que la fan els altres i sense ells tampoc tindries el que tens.
Per un societat justa, Volem salaris dignes! Ni mileuristes ni dosmilcinccentseuristes!

Solidaritat - Guatemala

2008-12-02T08:04:00.000-08:00

Simplement...

Ciutadans del món

2008-11-23T17:21:00.000-08:00

Últimament s’ha ficat de moda dir “Jo sóc ciutadà del món” “Jo em sento de tot arreu”. Res més que una collonada, però de les grans eh!
Ningú no és del món. Tothom té uns orígens i malament si no els reconeixem. Com molt bé diuen... cap ocell vola lliure si no té un niu on tornar.
El que realment volen dir aquesta gent és que accepten la seva situació territorial i la del món i que no fan res per canviar-ho. Si realment fossin ciutadans del món, on és casa seva? Qualsevol país? Els aeroports? Que no em vinguin amb tonteries!.
Aquests “ciutadans” són els que s’omplen la boca dient que no es poden posar més fronteres però en canvi accepten les que hi ha establertes. Són el tipus de gent que s’emocionen parlant dels seus viatges a l’Àfrica o a l’Àsia admirant les cultures exòtiques i les llengües aborígens mig extingides i defensant a capa i espasa la importància de que aquestes perdurin. I jo em pregunto: Com poden estar defensant cultures que ni els hi va ni els hi ve i no defensar la seva pròpia. Misteri!
Si realment ens creiem ciutadans del món, lluitem doncs per la diversitat dels pobles, lluitem doncs per les seves cultures i per les seves tradicions, lluitem també per les seves llengües i per la seva gent, lluitem per què aquests pobles assoleixin la seva llibertat i per suposat lluitem també per la causa catalana. Sí, sí, per la catalana també. O és que aquesta els fa vergonya? O és que aquesta no cal?. Així doncs, prou de fer de “progre-multiculti-guay”. Si ets ciutadà del món ho ets de tot el món, no d'una part i comença per defensar el teu propi país.
Ara és quan em sortiran els “ciutadans del món” de boqueta amb la seva frase... “Tal com deia Pio Baroja... el nacionalismo se cura viajando”. No em feu riure... Primer de tot dubto que aquest “paio” surtis alguna vegada de la seva estimada i rància “Meseta” perquè sinó sabria que com més viatges i més cultures diferents veus i coneixes més importància i més estima sents per la pròpia i més orgullós n’estàs.
Per tant, català espanyolitzat o ciutadà del món (com més t’agradi que et digui), prou hipocresies!. Digues que et sents a gust com estàs i que al mundial anaves amb la "roja".
Per últim, només dir-te que si un dia d’aquests fas un viatge a una altra part del món i trobes a catalans no el saludis efusivament dient “Ei sou catalans! Quina sorpresa! jo sóc de Valls….i vosaltres?” Passa d’ells i mira’ls amb total indiferència com si et trobessis a un suec o noruec. En definitiva, tu ets del món.

Amor i Odi

2008-11-11T15:42:00.001-08:00

Diuen que entre l’amor i l’odi hi ha un pas, que és molt fàcil passar d’un sentiment a l’altre en qüestió d’un instant. El problema és quant aquests dos sentiments es manifesten alhora, quan sents una estima molt gran per alguna cosa i al mateix temps un repelós igual. Doncs bé, això és el que em passa moltes vegades al reflexionar sobre el país on visc. Guatemala és un lloc que enamora a qualsevol a primera vista. Els seus paisatges, la seva gent i el seu tarannà són dignes de menció. El seu passat maya ràpidament et transporta i la diversitat de cultures i llengües impressiona a qualsevol.
Tot i això, Guatemala és un país que et desgasta i que et pot arribar a desesperar. El racisme entre la població indígena i “ladina” (mesclats) és el pa de cada dia. La inseguretat entre la població i la delinqüència és notòria y el desordre i el poc civisme també és constant. En fi, que estem distrets!
Suposo que de moment guanya l’estima... i esperem que perduri.
Si he de triar una imatge que expressi aquests dos sentiments contradictoris al mateix temps, que millor que un cardo. Una flor que té alhora un aspecte atractiu i odiós (bé, almenys per mi).

Aquesta remor que se sent...

2008-11-04T17:39:00.000-08:00

A Llatinoamèrica les coses estan canviant, agradi o no a la majoria dels altres països. Està clar que la informació que arriba no es gaire favorable sobre aquest fet, ans el contrari, sempre es planteja des de la preocupació, el nerviosisme i el temor. I sinó, només cal veure com ho criminalitzen tots els mitjans de comunicació de casa nostra. Però des de aquí les coses es veuen diferents. Es respira un altre aire, corre una brisa d’esperança i un olor a una nova primavera.
I és que cada dia som més! I cada dia són més el països on les “izquierdas” com diuen aquí, van governant i es van alliberant del control dels EEUU i del vell continent. S’ha acabat la submissió a les seves lleis i als seus interessos.
Començant per Chavez a Veneçuela, Lula a Brasil, Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a Equador, Ortega a Nicaragua, Manuel Zelaya a Hondures i Michelle Bachelet a Xile, el socialisme es va escampant sense remei. Quin horror! diuen des del Nord.
I la cosa no acaba aquí, aquesta roda es va fent gran. Ara li tocarà a El Salvador amb Mauricio Funes, qui sap si aviat el Perú (que ja va anar de poc a les ultimes votacions) i de ben segur que seguiran la resta de països.
Segurament que algú dirà...“D’acord, però ja se sap que en els governs sempre s’alternen les dretes i les esquerres”, però no cal dir que estem davant d’una nova oportunitat que no es por deixar escapar. De moment el somriure no ens el treu ningú i les ganes de viure lliures i sense desigualtats tampoc. Ara només cal que aquest aire que corre no s’embruti.
Que no us confonguin, aquesta remor que se sent... és d’esperança.

Diferència important

2008-10-30T07:03:00.000-07:00

L’altre dia vaig sortir a fer una cervesa amb un amic per Quetzaltenango (Guatemala) i de sobte en aquell bar va aparèixer un noi d'Astúries que coneixia el meu company. Després de saludar-se ells dos, l'amic em va dir: “Mira Ramon este tipo es español como tu” amb un to contundent li vaig respondre: “Cuantas veces tengo que decirte mano, que no soy español. Soy catalan joder! O será que vos eres Mexicano?”.

Ell, tot rient, em va dir: "Ah si, es verdad, bueno pues eso, lo que sea pero el es español"
L’asturià em va mirar amb cara de que cony diu aquest ara, però en fi, com a bons diplomàtics ens vam presentar.
Després d’una estona rient i parlant de tonteries va tornar a sortir el tema i aquí la cosa va anar pujant de to. Diguem que el noi, tot i ser mes jove que jo, era de ment tancadeta, d’aquella de les espanyes profundes. I tot i que em defensava la cultura Maya i les diferents llengües de Guatemala no acceptava el meu fet diferencial com a català. Que hi farem! D'on no n'hi ha, no en raja.

Al final, quan la cosa ja estava molt calenta vaig decidir anar al lavabo que estava al costat de la barra per trencar el gel (o per fotra’l, no se que dir-vos) tot dient-li: “Tranquilo cuando leas un poco de historia y os enseñen un poco más en las escuelas entonces volvemos a hablar”
De segur que deixar-lo amb la paraula a la boca el va molestar una mica.
Al tornar del lavabo, suposo que es guardava una frase amb dedicatoria, i em diu “Mira Ramon en las escuelas a nosotros nos enseñan a lavarnos las manos después de orinar”. Llavors amb un somriure només li vaig contestar “A nosotros nos enseñan a no orinarse las manos cuando vamos al baño. Nos vemos.”

Crisi Mundial

2008-10-26T22:56:00.000-07:00

Em fa gràcia sentir a parlar de crisi mundial. Mires les noticies i els diaris i només parlen de com cau la borsa, de com les monedes es devaluen i de com tot el món mundial es va enfonsant. És la catàstrofe del segle XXI!
Quin daltabaix! No puc dormir pensant amb la pobra gent que té milers d’euros invertits a la borsa i propietaris de grans empreses que estan perdent els diners. I per acabar-ho d’adobar, els Estats Units són els que més la pateixen. Pobre Obama!
Siguem realistes i objectius, la crisi mundial només afecta al primer món, als que més tenen i als que no ens falta de res.
Clar que afecta també a molts treballadors de base que estan perdent els seus llocs de treball però senyors/es... benvinguts/des a la gran realitat del sistema capitalista en el que vivim. O es que us pensàveu que tot era perfecte, que tot eren flors i violes. Viure dins un sistema consumista té les seves conseqüències. Heus aquí, doncs, el gran mal que ningú volia veure.
Quina putada! Als EEUU la gent ja no es podrà comprar un cotxe nou cada any o no podrà tenir l’últim model de mòbil o fins i tot hauran de tenir el mateix ordinador o Ipod més de sis mesos seguits. Us imagineu!. A casa nostre, la pobra gent ja no es podrà comprar la televisió panoràmica de plasma per reis i la mitja d’euros per càpita gastats per Nadal baixarà. Això si, les donacions i les mostres de solidaritat també baixaran perquè ja se sap que no es pot estirar més el braç que la màniga.
Mentrestant, aquella resta món que no importa a ningú continuarà escoltant tot el sant dia que tot el món esta en crisi sense entendre que significa aquesta paraula.

Un consell, si ets dels pobres que està en crisi no et queixis si us plau, simplement fota’t.

Benvinguts/des al Bloc!

2008-09-24T10:28:00.000-07:00

Aquest bloc no intenta ser res més que una espai de comunicació, reflexió, lluites, queixes, inquietuts i opinions personals que tinc la necesitat d'expressar i que no trobo - de moment - millor lloc que aquest per exposar-les.
Si reconeixem exili com allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, per motius polítics o socials s'entrendrà una mica més la motivació pel naixement d'aquest bloc.
Des de la distància, les coses es veuen d'una altra manera i amb uns altres ulls i el valor de les coses també canvia substancialment. En definitiva, els sentiments s'acceleren, les emocions s'amplien, les reflexions t'envaeixen i les ganes de comunicar-te amb el teu entorn són constants.
Així doncs, des de Guatemala i amb el cor posat als meus estimats Països Catalans s'inicia aquest espai.

Salut, independència i socialisme!