dissabte, 27 de juny del 2009

Amics per sempre

Com vaig dir al iniciar aquest bloc des de la distància les coses es miren diferent i els sentiments s’accentuen i la dosis de sensibilitat és extrema. Des de la llunyania qualsevol reacció porta inconscientment penjada una carrega que de sobte no pots amb ella. Una simple visita d’un amic et fa sentir un il·lusió exagerada després d’estar tant de temps fora de casa. Des de aquí els gols del Barça es criden amb eufòria i soledat, l’Iniesta i el Messi t’emocionen com si fossis a Stamford Bridge i a Roma però sense poder compartir l’alegria i ni exterioritzar-la al carrer. Un simple fuet arribat des de Valls és l’àpat més deliciós que es pot menjar i més encara si camí a casa ja penses amb el pa amb tomàquet que l’acompanyarà. Un dibuix dels meus nebots és un bany de llàgrimes a l’habitació. Un Sant Joan a Hondures pensant amb carpes, focs, castells i imaginant-te allà amb els teus és una tortura. Un amic que es connecta al chat i et fa riure una estona explicant-te coses absurdes com si ahir ens haguéssim vist, et fa sentir viu i veure com cada cap de setmana els de casa estan pendents de l’Skype per saber com esta el seu fill és la sensació més gran d’amor. Però quan ALGUNS amics considerats com germans -als que jo ho hagués donat tot per ells- et jutgen, et critiquen, comenten i actuen de certa manera això et destrossa, et decepciona i et fereix com no us imagineu.
Perquè en el fons, l’altre punta de món no és tan lluny, però la decepció sí t’hi fa sentir.
Pel poble i amb el poble!
PD: Malgrat tot l’alegria que un fill et dóna i la satisfacció personal que em produeix el que faig pot amb tot.