La sanitat

La sanitat, segons el meu punt de vista, és l’altre puntal per el desenvolupament dels anomenats països del sud. Un dels problemes principals és l’escassetat de recursos econòmics que s’hi destinen. No tan sols perquè no disposen d’ells sinó també per tot el que roben els dirigents i lo pitjor de tot, amb impunitat, sense escrúpols i amb el consentiment de la llei i la resignació de la població. Però bé, aquí ja entraríem amb un altra tema molt més extens.
Això si, si d’alguna cosa disposen en tot Llatinoamèrica és de l’enorme capacitat dels professionals sanitaris. Per molt que des de Europa es pensi diferent, la qualitat de l’ensenyament a les universitats llatines és impressionant i el nivell molt superior al del nostre país. Sense cap mena de dubte, un professional surt molt més ben preparat des d’aquí que des de casa nostra. A més, la quantitat de pràctiques que realitzen els alumnes abans d’entrar al món professional és un altre punt destacable.
Malgrat tot, ens trobem amb uns metges altament qualificats i amb deplorables hospitals públics. Imagineu-vos doncs, les condicions sanitàries d’aquests. Tot i això, i us ho dic per experiència, fan autèntics miracles amb lo que tenen.
Cuba, un dels països socialistes més coneguts, si considera la sanitat com un dels pilars del seu govern, és per això que els metges i moltissims altres professionals tenen tan de prestigi a nivell internacional.
Però tornant al tema, el problema més gran que ens trobem en aquests països és que al ser gratuïta la sanitat en els centres sanitaris de l’estat hi ha una gran demanda per part de la població i juntament amb la falta de mitjans per poder atendre, els metges, es veuen totalment saturats i els hospitals són simplement lamentables.
El que acaba passant és que els professionals sanitaris obren les seves pròpies consultes i els seus hospitals privats equipats amb tots els instruments necessaris i la gent acaba anant a aquests llocs perquè saben que els atendran immediatament.
Les medicines no les subministren ni les subvenciona el govern i les farmàcies es multipliquen així com els preus i el negoci. Incomprensiblement qualsevol medicament aquí és molt més car que a Europa.
En definitiva que la sanitat passa a ser totalment privada.
Per cert, una simple consulta a un metge de capçalera val uns 150 Quetzales a Guatemala (uns 15 €). Això sense contar els medicaments que et receptarà. El salari mínim és de 150 €, si es que el paguen, perquè la majoria d’empresaris no arriba a pagar ni els 90€.
Així que aneu fent comptes!!

Les vies de comunicació

Crec que hi ha tres aspectes bàsics per què un país del “sud” pugui desenvolupar-se com a tal. Les vies de comunicació, la sanitat i l’educació.
Sovint anem a comunitats indígenes molt aïllades (unes 4 hores de camí de pols i pedres) de la carretera asfaltada més pròxima i les condicions per prosperar d’aquella gent són escasses. Terra per cultivar no els en falta i el clima és favorable per a la majoria de cultius de la zona. Llavors mires a la gent i no entens el perquè de tot plegat. Penses com poden viure amb aquell estat de misèria si podrien cultivar mil coses i vendre-ho per després així sortir endavant.
Parlant amb la gent els hi comentes i et miren amb un somriure tot contestant-me: “Pero usted sabe don Ramon cuando tiempo se tarda de aqui al pueblo más cercano? No con un carro como el que ustedes llevan sino con la camioneta. Aqui la camioneta pasa, si es que pasa, los martes y los sabados y el pasaje cuesta 30 Quetzales ida (uns 3 euros) por persona más 30 Quetzales por bulto (o sigui un sac o un paquet). Como vamos a pagar eso?”
I la veritat és que amb el temps un descobreix que la seva lògica occidental no serveix per a res.
Si decideixen anar a vendre patates, pinyes, cafè o qualsevol altre cosa, el preu que podrien vendre’l al mercat per a recuperar el seu “pasaje” més el del sac no és gens competitiu amb la resta i ningú els hi compraria. Per tant pensen “Per a que cultivar i treballar si després no ho podrem vendre”. Al final només produeixen per al seu consum. Clar! Menjar no els hi falta però aquesta no es la qüestió. La qüestió no és ser sostenible sinó prosperar.
Aquest fet provoca la desmotivació i la frustració entre la població de les zones rurals i un futur obscur per a ells i els seus fills. Aquests abandonen les seves cases quan són grans per anar a buscar un futur millor a la ciutat i l’excés de població juntament amb l’escassetat de feina en aquests indrets fa que augmenti la inseguretat i la violència a tot el país. És per aquest motiu que si algun dia veniu a Guatemala us adonareu del valor que té un terreny al costat d’una carretera asfaltada i de com la gent construeixen les seves cases o “munten” el seu negoci a la mateixa cuneta d’aquesta. El soroll dels camions, el perill d'accidents i la tranquil·litat aquí no importa, el que importa és la comunicació.