Ciutadans del món

Últimament s’ha ficat de moda dir “Jo sóc ciutadà del món” “Jo em sento de tot arreu”. Res més que una collonada, però de les grans eh!
Ningú no és del món. Tothom té uns orígens i malament si no els reconeixem. Com molt bé diuen... cap ocell vola lliure si no té un niu on tornar.
El que realment volen dir aquesta gent és que accepten la seva situació territorial i la del món i que no fan res per canviar-ho. Si realment fossin ciutadans del món, on és casa seva? Qualsevol país? Els aeroports? Que no em vinguin amb tonteries!.
Aquests “ciutadans” són els que s’omplen la boca dient que no es poden posar més fronteres però en canvi accepten les que hi ha establertes. Són el tipus de gent que s’emocionen parlant dels seus viatges a l’Àfrica o a l’Àsia admirant les cultures exòtiques i les llengües aborígens mig extingides i defensant a capa i espasa la importància de que aquestes perdurin. I jo em pregunto: Com poden estar defensant cultures que ni els hi va ni els hi ve i no defensar la seva pròpia. Misteri!
Si realment ens creiem ciutadans del món, lluitem doncs per la diversitat dels pobles, lluitem doncs per les seves cultures i per les seves tradicions, lluitem també per les seves llengües i per la seva gent, lluitem per què aquests pobles assoleixin la seva llibertat i per suposat lluitem també per la causa catalana. Sí, sí, per la catalana també. O és que aquesta els fa vergonya? O és que aquesta no cal?. Així doncs, prou de fer de “progre-multiculti-guay”. Si ets ciutadà del món ho ets de tot el món, no d'una part i comença per defensar el teu propi país.
Ara és quan em sortiran els “ciutadans del món” de boqueta amb la seva frase... “Tal com deia Pio Baroja... el nacionalismo se cura viajando”. No em feu riure... Primer de tot dubto que aquest “paio” surtis alguna vegada de la seva estimada i rància “Meseta” perquè sinó sabria que com més viatges i més cultures diferents veus i coneixes més importància i més estima sents per la pròpia i més orgullós n’estàs.
Per tant, català espanyolitzat o ciutadà del món (com més t’agradi que et digui), prou hipocresies!. Digues que et sents a gust com estàs i que al mundial anaves amb la "roja".
Per últim, només dir-te que si un dia d’aquests fas un viatge a una altra part del món i trobes a catalans no el saludis efusivament dient “Ei sou catalans! Quina sorpresa! jo sóc de Valls….i vosaltres?” Passa d’ells i mira’ls amb total indiferència com si et trobessis a un suec o noruec. En definitiva, tu ets del món.

Amor i Odi

Diuen que entre l’amor i l’odi hi ha un pas, que és molt fàcil passar d’un sentiment a l’altre en qüestió d’un instant. El problema és quant aquests dos sentiments es manifesten alhora, quan sents una estima molt gran per alguna cosa i al mateix temps un repelós igual. Doncs bé, això és el que em passa moltes vegades al reflexionar sobre el país on visc. Guatemala és un lloc que enamora a qualsevol a primera vista. Els seus paisatges, la seva gent i el seu tarannà són dignes de menció. El seu passat maya ràpidament et transporta i la diversitat de cultures i llengües impressiona a qualsevol.
Tot i això, Guatemala és un país que et desgasta i que et pot arribar a desesperar. El racisme entre la població indígena i “ladina” (mesclats) és el pa de cada dia. La inseguretat entre la població i la delinqüència és notòria y el desordre i el poc civisme també és constant. En fi, que estem distrets!
Suposo que de moment guanya l’estima... i esperem que perduri.
Si he de triar una imatge que expressi aquests dos sentiments contradictoris al mateix temps, que millor que un cardo. Una flor que té alhora un aspecte atractiu i odiós (bé, almenys per mi).

Aquesta remor que se sent...

A Llatinoamèrica les coses estan canviant, agradi o no a la majoria dels altres països. Està clar que la informació que arriba no es gaire favorable sobre aquest fet, ans el contrari, sempre es planteja des de la preocupació, el nerviosisme i el temor. I sinó, només cal veure com ho criminalitzen tots els mitjans de comunicació de casa nostra. Però des de aquí les coses es veuen diferents. Es respira un altre aire, corre una brisa d’esperança i un olor a una nova primavera.
I és que cada dia som més! I cada dia són més el països on les “izquierdas” com diuen aquí, van governant i es van alliberant del control dels EEUU i del vell continent. S’ha acabat la submissió a les seves lleis i als seus interessos.
Començant per Chavez a Veneçuela, Lula a Brasil, Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a Equador, Ortega a Nicaragua, Manuel Zelaya a Hondures i Michelle Bachelet a Xile, el socialisme es va escampant sense remei. Quin horror! diuen des del Nord.
I la cosa no acaba aquí, aquesta roda es va fent gran. Ara li tocarà a El Salvador amb Mauricio Funes, qui sap si aviat el Perú (que ja va anar de poc a les ultimes votacions) i de ben segur que seguiran la resta de països.
Segurament que algú dirà...“D’acord, però ja se sap que en els governs sempre s’alternen les dretes i les esquerres”, però no cal dir que estem davant d’una nova oportunitat que no es por deixar escapar. De moment el somriure no ens el treu ningú i les ganes de viure lliures i sense desigualtats tampoc. Ara només cal que aquest aire que corre no s’embruti.
Que no us confonguin, aquesta remor que se sent... és d’esperança.