dimecres, 15 de juliol del 2009

Evolució humana

Cada vegada que algú parla de socialisme o comunisme es produeix una excitació i un recel desorbitat en la població. La gent té una idea molt equivocada d’aquests dos conceptes, sembla que els partidaris d’aquests sistemes politics siguin la pesta o que portin en si el dimoni. Tan de mal a fet el socialisme i el comunisme al món? O es la imatge que han aconseguit vendre els grans estats capitalistes?
Suposo que la gent justifica el seu temor i odi dient que cap país comunista s’ha desenvolupat com a tal o que no tenen un futur digne, però... realment algun país és o ha estat socialista o comunista? Voleu dir que no es confonen els conceptes i parlen d'estats amb dictadures o règims diferents?
El que està clar és que no és gens fàcil que un país arribi a ser socialista i més encara tenint com a veïns molts estats extremadament capitalistes on la classe dominant no cedeix, on domina el mercat i on manipula a tota la població pel seu propi benefici.
Frases com “si aquí algun dia hi hagués comunisme, us prendrien tot el que teniu!. Res no serà vostre!” “Els que no treballen tindran el mateix que vosaltres” “Us prohibiran tenir mòbil” “No us podreu comprar el que vulgueu” “ No us deixaran anar de vacances ni podreu sortir del país” “Us controlaran i escoltaran les vostres contestacions telefòniques” “Tots serem pobres” són típiques en els estats capitalistes. Aquestes tonteries les han inculcat la burgesia i els oligarques a la població per confondre i criminalitzar els sistemes igualitaris. Imagineu-vos doncs, el que han arribat a dir als pobles on la ignorància de les persones (al no disposar de educació) és el fet dominant i característic. Frases com..”vindrán els comunistes i us prendran els fills” les he arribat a escoltar personalment.
Realment el socialisme es caracteritza per la equitativa distribució de la riquesa generada i de la necessitat de l’existència d’un estat que garanteixi aquesta correcta distribució. La propietat privada encara existeix així com les inversions estrangeres. En el socialisme a diferència del comunisme existeixen líders i diferents posicions socials entre la població que no significa que no siguin considerats iguals.
En el socialisme les diferencies entre els individus són a partir del fruit del seu treball. El benefici es reparteix segons el treball realitzat, per tant qui més treballa més guanya. De la mateixa manera la dificultat o el grau de dificultat de cada treball també es veu compensat. A més la propietat dels mitjans de producció és de l’estat i no dels individus.
El destí del socialisme o l’ideal final, és que l’estat amb el temps hauria d’anar desapareixent un cop la societat hagi arribat a la igualtat total on l’individu hagi aconseguit trobar la seva llibertat i satisfacció personal (que cadascú pugui fer el que prefereixi fer) i la societat s’hagi integrat i funcioni correctament.
Per la seva part, el comunisme pur, consisteix en una societat igualitària, sense líders ni classes socials i on els mitjans de producció estan controlats per cooperatives o associacions o agrupacions de treballadors, etc. A diferència del socialisme en el comunisme no existeix la propietat privada. Tot és de tots, excepte el que cada individu obtingui del seu treball.
El repartiment de la riquesa és segons la capacitat individual i la seva necessitat. Això significa que cadascú treballarà segons la seva capacitat i se li donarà el just per les necessitats de la seva família. Qui tingui mes fills se li donarà més suport econòmic.
Es pot dir que el comunisme és l’evolució natural del socialisme, el seu destí. Tot i que pot semblar en certa manera utòpic, ja que mai cap govern hi ha arribat. El comunisme és la màxima perfecció de la igualtat. Tenir tot en comú i viure per el benestar de tots. Com una família.
L’obligatorietat de treballar tothom, l’abolició del dret d’herència, la expropiació de la propietat privada, la sanitat i l’educació gratuïta són canvis importants que ha d’afrontar la població per seguir el model comunista.
Personalment crec que cap estat ha arribat a assolir una societat plenament socialisme i molt menys comunista, ja que el procés per arribar a tal estat és llarg i feixuc i la població n’ha d’esser totalment partícip i còmplice. Simplement crec que als països anomenats comunistes tan sols han arribat a aconseguir un sistema econòmic centralitzat gestionat per l’estat.
S’hi al comunisme s’hi arriba mitjançant una revolució? Doncs segurament que si perquè els canvis han de ser dràstics però la veritable revolució no s’aconsegueix solament arribant al poder amb les armes sinó un cop al poder gestionant correctament el funcionament de l’estat. A més... qui diu que una revolució ha de ser amb les armes?
I jo em pregunto, realment és tan dolent ser socialista?
Que quedi clar doncs, que socialisme no és Cuba ni és Chavez. Socialisme és repartiment i igualtat. Socialisme és solidaritat. Socialisme és el control de l'egoisme i la avaricia. Socialisme és ser racionals. Socialisme és evolució

Evolucionem junts?

dissabte, 27 de juny del 2009

Amics per sempre

Com vaig dir al iniciar aquest bloc des de la distància les coses es miren diferent i els sentiments s’accentuen i la dosis de sensibilitat és extrema. Des de la llunyania qualsevol reacció porta inconscientment penjada una carrega que de sobte no pots amb ella. Una simple visita d’un amic et fa sentir un il·lusió exagerada després d’estar tant de temps fora de casa. Des de aquí els gols del Barça es criden amb eufòria i soledat, l’Iniesta i el Messi t’emocionen com si fossis a Stamford Bridge i a Roma però sense poder compartir l’alegria i ni exterioritzar-la al carrer. Un simple fuet arribat des de Valls és l’àpat més deliciós que es pot menjar i més encara si camí a casa ja penses amb el pa amb tomàquet que l’acompanyarà. Un dibuix dels meus nebots és un bany de llàgrimes a l’habitació. Un Sant Joan a Hondures pensant amb carpes, focs, castells i imaginant-te allà amb els teus és una tortura. Un amic que es connecta al chat i et fa riure una estona explicant-te coses absurdes com si ahir ens haguéssim vist, et fa sentir viu i veure com cada cap de setmana els de casa estan pendents de l’Skype per saber com esta el seu fill és la sensació més gran d’amor. Però quan ALGUNS amics considerats com germans -als que jo ho hagués donat tot per ells- et jutgen, et critiquen, comenten i actuen de certa manera això et destrossa, et decepciona i et fereix com no us imagineu.
Perquè en el fons, l’altre punta de món no és tan lluny, però la decepció sí t’hi fa sentir.
Pel poble i amb el poble!
PD: Malgrat tot l’alegria que un fill et dóna i la satisfacció personal que em produeix el que faig pot amb tot.

dissabte, 11 d’abril del 2009

La sanitat

La sanitat, segons el meu punt de vista, és l’altre puntal per el desenvolupament dels anomenats països del sud. Un dels problemes principals és l’escassetat de recursos econòmics que s’hi destinen. No tan sols perquè no disposen d’ells sinó també per tot el que roben els dirigents i lo pitjor de tot, amb impunitat, sense escrúpols i amb el consentiment de la llei i la resignació de la població. Però bé, aquí ja entraríem amb un altra tema molt més extens.
Això si, si d’alguna cosa disposen en tot Llatinoamèrica és de l’enorme capacitat dels professionals sanitaris. Per molt que des de Europa es pensi diferent, la qualitat de l’ensenyament a les universitats llatines és impressionant i el nivell molt superior al del nostre país. Sense cap mena de dubte, un professional surt molt més ben preparat des d’aquí que des de casa nostra. A més, la quantitat de pràctiques que realitzen els alumnes abans d’entrar al món professional és un altre punt destacable.
Malgrat tot, ens trobem amb uns metges altament qualificats i amb deplorables hospitals públics. Imagineu-vos doncs, les condicions sanitàries d’aquests. Tot i això, i us ho dic per experiència, fan autèntics miracles amb lo que tenen.
Cuba, un dels països socialistes més coneguts, si considera la sanitat com un dels pilars del seu govern, és per això que els metges i moltissims altres professionals tenen tan de prestigi a nivell internacional.
Però tornant al tema, el problema més gran que ens trobem en aquests països és que al ser gratuïta la sanitat en els centres sanitaris de l’estat hi ha una gran demanda per part de la població i juntament amb la falta de mitjans per poder atendre, els metges, es veuen totalment saturats i els hospitals són simplement lamentables.
El que acaba passant és que els professionals sanitaris obren les seves pròpies consultes i els seus hospitals privats equipats amb tots els instruments necessaris i la gent acaba anant a aquests llocs perquè saben que els atendran immediatament.
Les medicines no les subministren ni les subvenciona el govern i les farmàcies es multipliquen així com els preus i el negoci. Incomprensiblement qualsevol medicament aquí és molt més car que a Europa.
En definitiva que la sanitat passa a ser totalment privada.
Per cert, una simple consulta a un metge de capçalera val uns 150 Quetzales a Guatemala (uns 15 €). Això sense contar els medicaments que et receptarà. El salari mínim és de 150 €, si es que el paguen, perquè la majoria d’empresaris no arriba a pagar ni els 90€.
Així que aneu fent comptes!!

dijous, 9 d’abril del 2009

Les vies de comunicació

Crec que hi ha tres aspectes bàsics per què un país del “sud” pugui desenvolupar-se com a tal. Les vies de comunicació, la sanitat i l’educació.
Sovint anem a comunitats indígenes molt aïllades (unes 4 hores de camí de pols i pedres) de la carretera asfaltada més pròxima i les condicions per prosperar d’aquella gent són escasses. Terra per cultivar no els en falta i el clima és favorable per a la majoria de cultius de la zona. Llavors mires a la gent i no entens el perquè de tot plegat. Penses com poden viure amb aquell estat de misèria si podrien cultivar mil coses i vendre-ho per després així sortir endavant.
Parlant amb la gent els hi comentes i et miren amb un somriure tot contestant-me: “Pero usted sabe don Ramon cuando tiempo se tarda de aqui al pueblo más cercano? No con un carro como el que ustedes llevan sino con la camioneta. Aqui la camioneta pasa, si es que pasa, los martes y los sabados y el pasaje cuesta 30 Quetzales ida (uns 3 euros) por persona más 30 Quetzales por bulto (o sigui un sac o un paquet). Como vamos a pagar eso?”
I la veritat és que amb el temps un descobreix que la seva lògica occidental no serveix per a res.
Si decideixen anar a vendre patates, pinyes, cafè o qualsevol altre cosa, el preu que podrien vendre’l al mercat per a recuperar el seu “pasaje” més el del sac no és gens competitiu amb la resta i ningú els hi compraria. Per tant pensen “Per a que cultivar i treballar si després no ho podrem vendre”. Al final només produeixen per al seu consum. Clar! Menjar no els hi falta però aquesta no es la qüestió. La qüestió no és ser sostenible sinó prosperar.
Aquest fet provoca la desmotivació i la frustració entre la població de les zones rurals i un futur obscur per a ells i els seus fills. Aquests abandonen les seves cases quan són grans per anar a buscar un futur millor a la ciutat i l’excés de població juntament amb l’escassetat de feina en aquests indrets fa que augmenti la inseguretat i la violència a tot el país. És per aquest motiu que si algun dia veniu a Guatemala us adonareu del valor que té un terreny al costat d’una carretera asfaltada i de com la gent construeixen les seves cases o “munten” el seu negoci a la mateixa cuneta d’aquesta. El soroll dels camions, el perill d'accidents i la tranquil·litat aquí no importa, el que importa és la comunicació.

diumenge, 29 de març del 2009

U.S. ARMY

Després d’infinitat de motius i d’un llarg temps sense escriure al bloc, avui avorrit i mig acalorat per les altes temperatures que tenim he decidit reemprendre els escrits.
A tot Llatinoamèrica, la televisió que es veu és diferent a la del nostre país. Diguem que quasibé tothom té televisió, si més no, abans tenen un televisió a les cases que un llit per cada persona (misteris del consumisme!). Tots els països tenen 2 o 3 cadenes nacionals més unes quantes de departamentals i locals, tot i que la qualitat de les emissions no és el tret característic, ni els seus presentadors, molt sovint ridículs i penosos als meus ulls. Malgrat tot, el continent sencer disposa d'una televisió per cable amb més de 80 canals que per un preu no molt elevat (uns 8 o 9 euros al mes) poden veure infinitat de pel·lícules d’estrena, programes i cadenes de tot el món, futbol europeu en directe (Si, si. Veig el Barça cada cap de setmana) i lo últim en documentals.
La meva sorpresa va ser el dia que vaig veure el primer espot publicitari de l’exercit dels EEUU. És un anunci on apareix un noi llatinoamericà dient que s’ha allistat a l’armada americana i que és una persona nova. També surten els seus pares orgullosos del seu fill i satisfets per l’elecció d’aquest amb frases com “Gracias a US ARMY mi hijo es una persona maravillosa y responsable con un futuro diferente y entregado a los demás”. Acaben l’anunci amb un contundent “Tu les das la fuerza y US ARMY les da la fortaleza. Únete a nosotros”. Per vomitar!!
Em resulta repugnant que uns EEUU facin publicitat a tot Llatinoamèrica per captar joves a les seves files, donant esperances irreals a la gent més necessitada.
Si volen un exercit per defensar, com diuen ells, el món i els seus interessos que el facin amb els milions de nens de papá que tenen en el seu país i que viuen rodejats de privilegis i abundància. Ja m’agradaria veure quants serien!. Només cal saber realment a qui envien a la guerra.
Ara tan sols espero que això no ho llegeixi el Saura i no comenci a pensar-ne alguna de les seves per un espot. “Tu els hi dones la força i els Mossos et donem el collar”.

dijous, 29 de gener del 2009

Més de mil visites al Bloc!
Gràcies a totes i tots per haver compartit una estona amb mi i fer-me sentir una mica més a prop de casa.
Però haurem d’anar més lluny..........
Una abraçada

Salut, independència i socialisme!

divendres, 16 de gener del 2009

Israelians, els nous nazis

De veritat que m’havia proposat no escriure res sobre el conflicte entre Palestina i Israel, més que res pels molts comentaris i noticies que surten contínuament a tots els mitjans de comunicació i per els boníssims articles de periodistes i articulistes, que expliquen amb molta claredat la situació al pròxim orient.
Però és que arriba un moment que el grau d’indignació et supera i no pots més. És vergonyós com hi ha gent que pot justificar aquesta barbaritat i com molts catalans, comentaristes o tertulians (sí, una d’elles ets tu; Pilar Rahola) no criminalitzen el genocidi que Israel està cometent a Palestina.
Tots sabem que el conflicte bé de lluny i que hi ha organitzacions palestines que cometen activitats armades contra el poble jueu però res d’això és justificable.
La hipocresia de la nostra classe política i de la internacional és escandalosa. Com molt bé sabreu, no sóc gens partidari d’en Saura però que se’l condemni per assistir a una manifestació per aturar aquesta guerra és increïble. Perquè no es criminalitzen a tots els ministres espanyols que assisteixen a les manifestacions contra l’organització ETA? Llavors no interessa, veritat?.
El que passa és que els jueus tenen molts diners i moltes influències a tot el món i encara viuen del victimisme de l’Holocaust (Que consti que va ser una de les barbàries més grans de l’època moderna).
El problema és quan politics com Bush, Aznar, Blair, Putin i companyia creuen que ho poden combatre tot per les armes, senzillament quan ells critiquen les organitzacions que també ho fan. I jo em pregunto, on són tots els països que tan ràpid anaven a defensar no sé que a Afganistan i Iraq? Perquè no surten en defensa de Palestina ara?. Clar, aquests pobres islàmics no tenen ni merda.
Així doncs, ens trobem amb un genocidi encobert sense justificació, amb una desigualtat abismal de força i armament, amb una mortaldat enorme de civils palestins i amb el consentiment de tot Europa.
Israelians aneu molt equivocats si creieu que acabareu amb la problemàtica del poble palestí per les armes. El que podeu fer és anar construint el mur de la vergonya, que ja sabem tots que se us dóna molt bé. Sou els nazis del segle XXI i esteu creant un nou Holocaust.

dilluns, 5 de gener del 2009

Socialisme democràtic

Hugo Rafael Chávez Frías és president de la República Bolivariana de Veneçuela des del febrer de 1999.
De llarg és conegut el seu caràcter, temperament, extravagància i les seves polèmiques declaracions, fet que l'ha portat a crear-se moltíssimes enemistats.
Molts governs l’intenten criminalitzar, ridiculitzar i fins i tot titllar-lo de manipulador i dictador, però el que realment demostren és la inseguretat i el temor a la seva política.
Chávez és un líder populista, no ho negaré, però companys, ha guanyat democràticament 3 eleccions presidencials (1999-2001 / 2001-2007 / 2007-2013). Sí, sí, democràticament!. Encara que alguns no ho suportin o no ho vulguin acceptar.
Les eleccions ha Veneçuela són les que tenen més observadors internacionals i aquests no han denunciat anomalies ni fraus tot i les pressions i les ganes de molts governs i dels seus opositors.
De la mateixa manera, Chávez també ha perdut unes eleccions per a reformar la constitució, o sigui que tampoc hi deu haver tanta manipulació. O és que en aquestes si n’hi va haver?
A més, cal recordar que ha sofert un cop d’estat el 2002 amb l’ajut i el consentiment del govern dels EEUU i de l'espanyol entre d’altres.
El que està clar és que la seva política els fa por. Els fa por una política socialista democràtica, un socialisme modern i progressista. Els fa por que un país poderós i ric amb recursos naturals com Veneçuela sigui socialista i més encara que ho hagi elegit la seva gent – repeteixo democràticament -.
Què fàcil és criticar Cuba pel seu règim i que difícil ho tenen amb Veneçuela.
Els opositors de Chávez, són els que fins ara tenien els diners, els mitjans de comunicació, el control de les grans empreses i els monopolis. Són els dels “latifundios”, els que tot ho tenien per herència i els que dominaven el país al seu gust. Ara pobrets, llancen el crit al cel criminalitzant-lo i el món els escolta. Ells si! Ells si són escoltats per tot el món i el seu ressò s’escampa – tenen els mitjans per fer-ho -. D’altra banda, els “ningú”, els que fins ara no tenien ni per menjar els 3 àpats, aquests no eren escoltats anys anteriors. No interessaven.
Des del govern Chávez ha expropiat els “latifundios” i les terres improductives dels terratinents i les ha donat als qui la volen treballar (Ley de Tierras, 2002), ha disminuït l’atur (Del 16% el 1999 al 8% a mitjans de 2008), ha disminuït la pobresa entre la població (Del 85% el 1998 al 34% el 2008), ha reactivat moltissimes infrastructures paralitzades, ha implantant els programes de polítiques socials (les anomenades “misiones”) per ensenyar a llegir i a escriure a la gent, programes sanitaris i ha creat infinitat de cooperatives per als treballadors. Malgrat tot, la inseguretat al país també ha augmentat i Chávez de moment no la sap controlar.
Segons les últimes enquestes fetes per organismes internacionals el 66% de la població Veneçolana considera molt bona la gestió del seu president.
Amb tot, continuarem escoltant diàriament que Chávez és un dictador perquè és lo que interessa difondre al primer món capitalista.
Perquè els camins es fan caminant... Salut i revolució camarada!