Regal de Reis

Perquè no diguin que en el bloc només comento ideals polítics o sentiments nacionalistes, canviaré de tema radicalment en aquest apunt.

Alguna vegada, de ben segur, haureu escoltat o us haureu preguntat que us emportaríeu en una illa deserta. Alguns penseu amb coses que ara considereu indispensables, d’altres amb objectes de supervivència i altres fins i tot amb coses d’entreteniment com llibres o cartes. Doncs bé, jo era dels que pensava que m’emportaria un gran ganivet per fer una miqueta el Robinson Crusoe, imaginant-me caçant o pescant en pla primitiu.
Que perquè foto aquest rotllo? És que ara que arriba Nadal, dates internacionalment conegudes pels regalets i el consumisme (no podia faltar el meu comentari amb rerafons polític) els de casa van decidir enviar-me uns paquetets per a que el nen no li fes falta de res – gràcies mare, pare, Maria, Núria i família i àvia -. En definitiva, que perquè la cosa no costés un ull de la cara el paquet no podia sobrepassar els 2 kg de pes i havia de decidir que m’enviaven. Doncs bé, pensant molt que podia demanar i tenint en compte coses útils que no les pogués trobar a Guatemala (tampoc és que visqui a la selva eh! Aquí hi ha quasi bé de tot) vaig decantar-me per menjar i alguna cosa més. Pernil salat, fuet, formatge manxec, avellanes i ametlles, anxoves, After Bite, etc. Amb tot, també van arribar uns calçotets perquè ja se sap que és el regal més típic i indispensable del tió o dels “Reixos”. Llàstima! mitjons no van arribar...
Però ara, si ho penso detalladament... sabeu el que més trobo a faltar i que mataria perquè m’ho enviessin? Una dutxa a pressió d’aigua calenta!. No sabeu lo emprenyador que és dutxar-se amb un rajolí d’aigua tèbia, que se't foti la pell de gallina i que no hi hagi manera d'esbandir-se el cap. I més, si vius en una població a 2.800 m del nivell del mar on pel matí fot un fred que pela.

De totes maneres em dutxo a diari... no patiu!

Salaris indignes

Com molt bé sabeu, mileuristes són aquells treballadors que el seu salari no supera els mil euros mensuals o que si ho fa és per ben poc. Sempre s’ha dit, hi estic totalment d’acord, que aquest no és un salari digne per a ningú. Imagineu-vos doncs, un sou de 800 euros al mes, tan comú a casa nostre. Com pot viure una família del nostre país amb aquests ingressos?.
El que és tan preocupant és que també hi ha gran part de la població que supera amb escreix aquest sou. Sous de més de 2500 euros no són tan anormals als Països Catalans.
Si volem una societat justa, solidaria i digne no podem permetre aquestes desigualtats. Ningú es mereix guanyar menys de mil euros mensuals però tampoc ningú, i dic ningú, mereix guanyar més de 2500 euros al mes. Cap treball pot ser valorat amb un preu tan elevat si volem una societat igualitària. Un treballador que fa 8 hores en una fàbrica a tres torns i que segurament es mata a fer hores extres no se’l pot valorar tant poc. I un metge per molt que salvi vides no pot ser que guanyi el que guanyi. De segur que no arriba més cansat a casa ell que el de la fàbrica. D’acord que un ha estat estudiant i ha dedicat anys de la seva vida, però fins a cert punt.
És clar que en una societat no tothom ha de guanyar el mateix, fins i tot en els països on el socialisme domina els salaris varien. Primer perquè la motivació de la gent desapareixeria i el rendiment no seria el mateix i segon perquè algunes feines només les poden realitzar persones molt qualificades, pel seu nivell de dificultat o risc vers la població o vers ell mateix.
Si algú pensa que el seu treball és molt més important que el d'un altre està molt equivocat. Penseu que és més important la feina d’un que està a una oficina que el que la neteja?. A cas no ens agrada trobar-ho tot net quan arribem el dia següent?. Qui ha de fer aquesta feina? Tu? Doncs, valora tant una treball com l’altre.
El ser humà en si és egoista i ambiciós per naturalesa i això ens porta sempre a voler guanyar més del que es guanya, però si ho penses fredament és injustificable.
Si penses que et mereixes guanyar més de 2500 euros és que no aprecies la feina dels altres i que la teva avarícia és enorme.
Siguem justos!. Siguis enginyer, metge, arquitecte o polític el teu treball no pot ser valorat a un preu tant alt. I si ets empresari, els teus guanys tampoc tenen que ser desproporcionats perquè per molt que tu dediquis més temps o hagis arriscat els teus diners, hi ha feina que la fan els altres i sense ells tampoc tindries el que tens.
Per un societat justa, Volem salaris dignes! Ni mileuristes ni dosmilcinccentseuristes!

Solidaritat - Guatemala

Simplement...

Ciutadans del món

Últimament s’ha ficat de moda dir “Jo sóc ciutadà del món” “Jo em sento de tot arreu”. Res més que una collonada, però de les grans eh!
Ningú no és del món. Tothom té uns orígens i malament si no els reconeixem. Com molt bé diuen... cap ocell vola lliure si no té un niu on tornar.
El que realment volen dir aquesta gent és que accepten la seva situació territorial i la del món i que no fan res per canviar-ho. Si realment fossin ciutadans del món, on és casa seva? Qualsevol país? Els aeroports? Que no em vinguin amb tonteries!.
Aquests “ciutadans” són els que s’omplen la boca dient que no es poden posar més fronteres però en canvi accepten les que hi ha establertes. Són el tipus de gent que s’emocionen parlant dels seus viatges a l’Àfrica o a l’Àsia admirant les cultures exòtiques i les llengües aborígens mig extingides i defensant a capa i espasa la importància de que aquestes perdurin. I jo em pregunto: Com poden estar defensant cultures que ni els hi va ni els hi ve i no defensar la seva pròpia. Misteri!
Si realment ens creiem ciutadans del món, lluitem doncs per la diversitat dels pobles, lluitem doncs per les seves cultures i per les seves tradicions, lluitem també per les seves llengües i per la seva gent, lluitem per què aquests pobles assoleixin la seva llibertat i per suposat lluitem també per la causa catalana. Sí, sí, per la catalana també. O és que aquesta els fa vergonya? O és que aquesta no cal?. Així doncs, prou de fer de “progre-multiculti-guay”. Si ets ciutadà del món ho ets de tot el món, no d'una part i comença per defensar el teu propi país.
Ara és quan em sortiran els “ciutadans del món” de boqueta amb la seva frase... “Tal com deia Pio Baroja... el nacionalismo se cura viajando”. No em feu riure... Primer de tot dubto que aquest “paio” surtis alguna vegada de la seva estimada i rància “Meseta” perquè sinó sabria que com més viatges i més cultures diferents veus i coneixes més importància i més estima sents per la pròpia i més orgullós n’estàs.
Per tant, català espanyolitzat o ciutadà del món (com més t’agradi que et digui), prou hipocresies!. Digues que et sents a gust com estàs i que al mundial anaves amb la "roja".
Per últim, només dir-te que si un dia d’aquests fas un viatge a una altra part del món i trobes a catalans no el saludis efusivament dient “Ei sou catalans! Quina sorpresa! jo sóc de Valls….i vosaltres?” Passa d’ells i mira’ls amb total indiferència com si et trobessis a un suec o noruec. En definitiva, tu ets del món.

Amor i Odi

Diuen que entre l’amor i l’odi hi ha un pas, que és molt fàcil passar d’un sentiment a l’altre en qüestió d’un instant. El problema és quant aquests dos sentiments es manifesten alhora, quan sents una estima molt gran per alguna cosa i al mateix temps un repelós igual. Doncs bé, això és el que em passa moltes vegades al reflexionar sobre el país on visc. Guatemala és un lloc que enamora a qualsevol a primera vista. Els seus paisatges, la seva gent i el seu tarannà són dignes de menció. El seu passat maya ràpidament et transporta i la diversitat de cultures i llengües impressiona a qualsevol.
Tot i això, Guatemala és un país que et desgasta i que et pot arribar a desesperar. El racisme entre la població indígena i “ladina” (mesclats) és el pa de cada dia. La inseguretat entre la població i la delinqüència és notòria y el desordre i el poc civisme també és constant. En fi, que estem distrets!
Suposo que de moment guanya l’estima... i esperem que perduri.
Si he de triar una imatge que expressi aquests dos sentiments contradictoris al mateix temps, que millor que un cardo. Una flor que té alhora un aspecte atractiu i odiós (bé, almenys per mi).

Aquesta remor que se sent...

A Llatinoamèrica les coses estan canviant, agradi o no a la majoria dels altres països. Està clar que la informació que arriba no es gaire favorable sobre aquest fet, ans el contrari, sempre es planteja des de la preocupació, el nerviosisme i el temor. I sinó, només cal veure com ho criminalitzen tots els mitjans de comunicació de casa nostra. Però des de aquí les coses es veuen diferents. Es respira un altre aire, corre una brisa d’esperança i un olor a una nova primavera.
I és que cada dia som més! I cada dia són més el països on les “izquierdas” com diuen aquí, van governant i es van alliberant del control dels EEUU i del vell continent. S’ha acabat la submissió a les seves lleis i als seus interessos.
Començant per Chavez a Veneçuela, Lula a Brasil, Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a Equador, Ortega a Nicaragua, Manuel Zelaya a Hondures i Michelle Bachelet a Xile, el socialisme es va escampant sense remei. Quin horror! diuen des del Nord.
I la cosa no acaba aquí, aquesta roda es va fent gran. Ara li tocarà a El Salvador amb Mauricio Funes, qui sap si aviat el Perú (que ja va anar de poc a les ultimes votacions) i de ben segur que seguiran la resta de països.
Segurament que algú dirà...“D’acord, però ja se sap que en els governs sempre s’alternen les dretes i les esquerres”, però no cal dir que estem davant d’una nova oportunitat que no es por deixar escapar. De moment el somriure no ens el treu ningú i les ganes de viure lliures i sense desigualtats tampoc. Ara només cal que aquest aire que corre no s’embruti.
Que no us confonguin, aquesta remor que se sent... és d’esperança.

Diferència important

L’altre dia vaig sortir a fer una cervesa amb un amic per Quetzaltenango (Guatemala) i de sobte en aquell bar va aparèixer un noi d'Astúries que coneixia el meu company. Després de saludar-se ells dos, l'amic em va dir: “Mira Ramon este tipo es español como tu” amb un to contundent li vaig respondre: “Cuantas veces tengo que decirte mano, que no soy español. Soy catalan joder! O será que vos eres Mexicano?”.

Ell, tot rient, em va dir: "Ah si, es verdad, bueno pues eso, lo que sea pero el es español"
L’asturià em va mirar amb cara de que cony diu aquest ara, però en fi, com a bons diplomàtics ens vam presentar.
Després d’una estona rient i parlant de tonteries va tornar a sortir el tema i aquí la cosa va anar pujant de to. Diguem que el noi, tot i ser mes jove que jo, era de ment tancadeta, d’aquella de les espanyes profundes. I tot i que em defensava la cultura Maya i les diferents llengües de Guatemala no acceptava el meu fet diferencial com a català. Que hi farem! D'on no n'hi ha, no en raja.

Al final, quan la cosa ja estava molt calenta vaig decidir anar al lavabo que estava al costat de la barra per trencar el gel (o per fotra’l, no se que dir-vos) tot dient-li: “Tranquilo cuando leas un poco de historia y os enseñen un poco más en las escuelas entonces volvemos a hablar”
De segur que deixar-lo amb la paraula a la boca el va molestar una mica.
Al tornar del lavabo, suposo que es guardava una frase amb dedicatoria, i em diu “Mira Ramon en las escuelas a nosotros nos enseñan a lavarnos las manos después de orinar”. Llavors amb un somriure només li vaig contestar “A nosotros nos enseñan a no orinarse las manos cuando vamos al baño. Nos vemos.”

Crisi Mundial

Em fa gràcia sentir a parlar de crisi mundial. Mires les noticies i els diaris i només parlen de com cau la borsa, de com les monedes es devaluen i de com tot el món mundial es va enfonsant. És la catàstrofe del segle XXI!
Quin daltabaix! No puc dormir pensant amb la pobra gent que té milers d’euros invertits a la borsa i propietaris de grans empreses que estan perdent els diners. I per acabar-ho d’adobar, els Estats Units són els que més la pateixen. Pobre Obama!
Siguem realistes i objectius, la crisi mundial només afecta al primer món, als que més tenen i als que no ens falta de res.
Clar que afecta també a molts treballadors de base que estan perdent els seus llocs de treball però senyors/es... benvinguts/des a la gran realitat del sistema capitalista en el que vivim. O es que us pensàveu que tot era perfecte, que tot eren flors i violes. Viure dins un sistema consumista té les seves conseqüències. Heus aquí, doncs, el gran mal que ningú volia veure.
Quina putada! Als EEUU la gent ja no es podrà comprar un cotxe nou cada any o no podrà tenir l’últim model de mòbil o fins i tot hauran de tenir el mateix ordinador o Ipod més de sis mesos seguits. Us imagineu!. A casa nostre, la pobra gent ja no es podrà comprar la televisió panoràmica de plasma per reis i la mitja d’euros per càpita gastats per Nadal baixarà. Això si, les donacions i les mostres de solidaritat també baixaran perquè ja se sap que no es pot estirar més el braç que la màniga.
Mentrestant, aquella resta món que no importa a ningú continuarà escoltant tot el sant dia que tot el món esta en crisi sense entendre que significa aquesta paraula.

Un consell, si ets dels pobres que està en crisi no et queixis si us plau, simplement fota’t.

Benvinguts/des al Bloc!

Aquest bloc no intenta ser res més que una espai de comunicació, reflexió, lluites, queixes, inquietuts i opinions personals que tinc la necesitat d'expressar i que no trobo - de moment - millor lloc que aquest per exposar-les.
Si reconeixem exili com allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, per motius polítics o socials s'entrendrà una mica més la motivació pel naixement d'aquest bloc.
Des de la distància, les coses es veuen d'una altra manera i amb uns altres ulls i el valor de les coses també canvia substancialment. En definitiva, els sentiments s'acceleren, les emocions s'amplien, les reflexions t'envaeixen i les ganes de comunicar-te amb el teu entorn són constants.
Així doncs, des de Guatemala i amb el cor posat als meus estimats Països Catalans s'inicia aquest espai.

Salut, independència i socialisme!