La meva Terra, la meva identitat, la meva cultura, la meva lluita

Ahir, avui, demà i sempre

"La Morenita"

De tots és llargament coneguda la meva gran devoció per la Iglesia i tot el catolicisme. No hi ha diumenge que no se m’escapi anar a missa, confessar-me de tots els pecats i resar unes salves. Però ves com son les coses que no sabia que la patrona d’Hondures era la “Virgen de Suyapa”
Perdoneu la meva incultura però mai a la vida, abans d’aterrar a Hondures, havia escoltat aquest nom. I no és per res però aquí hi ha moltes dones que s’ho diuen. Suposo que agrada tan aquest nom com al meu poble Úrsula. A Valls és impossible trobar una casa sense dos o tres Úrsules.
Però això no és lo millor, la meva sorpresa va ser quan vaig saber que a la Virgen de Suyapa li diuen “La Morenita” per la seva pell “trigueña” com diuen aquí (pell morena, però no negre eh!). Res a veure amb la nostra moreneta catalana que si és negra negra.
Apa doncs..., que per sentir-me una mica més a prop de casa i ja que l’Estrella Damm no m’envia una caixa de mitjanes ni per mal de morir, aniré cada cap de setmana al santuari de Suyapa enlloc de pujar a Montserrat, com feia a diari.
Esperem que allà els capellans no siguin iguals.

Amen

Cop d'Estat Internacional

A Hondures, com ja sabreu el passat 28 de juny de 2009 es va produir el primer cop d’estat del segle XXI. Quant tothom pensava que aquests fets ja no passaven un cop més es demostrà el contrari. Tot i que s’ha justificat per molts, els fets ho delaten. Es tracta d’un cop d’estat encobert i sota el consentiment de la comunitat internacional. Des d’aquí a Hondures, s’han esforçat a dir que ha estat una successió constitucional atípica, però res més lluny de la realitat. La oligarquia del país amb l’ajut de l’exèrcit van segrestar el president electe Jose Manuel Zelaya Rosales (Mel) i van desposseir-lo del càrrec.
Anem a pams; A Hondures hi ha dos partits majoritaris, el “Liberal” (teòricament d’esquerres) i el Nacional (de dretes). Dins el partit Liberal hi ha 3 corrents, una molt d’esquerres, una altra de centre i per últim una més conservadora que la del partit Nacional on els seus membres tan sols estan dins el partit per la tradició. “Mel”, com era de suposar, estava dins la corrent més d’esquerres.
Mel, un cop va ser elegit democràticament pel poble, va prendre tot un seguit de mesures enfocades als més necessitats, entre elles augmentar el doble el salari mínim, que no van agradar gens als empresaris i a la burgesia hondurenya. Sempre, és clar, amb el suport i assessorament d’altres governants de països llatinoamericans anomenats “Izquierdistas”. Fins i tot va fer entrar a Hondures al ALBA (Alianza Bolivariana) formada per països amb clara tendència socialista.
En fi, que la oligarquia del país, preocupada per la nova tendència d’Hondures havia d’actuar ràpid i trencar amb aquest fet. Que millor que un cop d’estat encobert presidit per un feixista com Micheletti. Perquè encobert? Perquè el 70 % dels diputats del congrés estaven d’acord amb fer fora Mel i continuar amb el seu “regnat”.
L’excusa perfecte va ser quan Mel intenta començar els passos per modificar la constitució a través de la creació d’una assemblea constituent (Òrgan elegit per canviar la constitució d’un estat). Segons el govern colpista, Mel pensava en una estratègia per reelegir-se i perdurar en el poder. Però tothom sap que començar el procediment per crear una constituent, 6 mesos abans d’unes eleccions, canviar la constitució i tornar-se a presentar és impossible per qüestió de temps.
A partir d’aquí es posaren d’acord les classes dominants i l’exèrcit, aquests últims per afany de protagonisme i per recuperar el poder perdut amb Mel, per realitzar un cop d’estat civil militar i establir una dictadura. Assassinats, talls de llum i d’Internet, tocs de queda, violacions constants dels drets humans, tancaments de ràdios i televisions han estat el pa de cada dia. Fins hi tot l’església es va posicionar amb els colpistes (Això tampoc es tan estrany oi?)
Però companys el més greu de tot això es el consentiment internacional. Tots els països de la OEA (Organització d’Estats Americans)i la UE van oposar-se al cop d’estat inicialment però poc a poc van canviant d’opinió. Ningú ho diu obertament, clar, però ja se sap que després d’unes eleccions manipulades la justificació és perfecte. (Mai a la historia a Hondures s’havia registrat una participació de més del 60% i ves per on, en aquestes eleccions, sí!. Precisament on l’abstenció entre el poble era lo majoritari.
El realment preocupant companys, és que això crea un precedent. Si han pogut fer-ho a Hondures perquè no a un altre país dels anomenats del Sud. Ja van fer un primer intent fallit a Guatemala però aquí si ho han aconseguit. I qui deu estar darrera de tot? Qui dona suport logístic i econòmic? Si senyor, els salvadors del món! Els benaventurats EEUU!
No obstant una de les coses que més em molesta és que hi hagi gent arreu del món que justifiqui aquest cop d’estat dient que Mel els portava al “terror” del socialisme. Sigui quines siguin les tendències politiques de la gent com es pot justificar un cop d’estat i un trencament de la democràcia?
Nota curiosa: El president de Colòmbia Álvaro Uribe (de dretes i aliat dels EEUU) ha estat reeelgit per tercera vegada després de modificar la constitució per poder-ho fer. Ningú ha dit res.
I si Chavez mou un dit, en tindrem ressò?

Evolució humana

Cada vegada que algú parla de socialisme o comunisme es produeix una excitació i un recel desorbitat en la població. La gent té una idea molt equivocada d’aquests dos conceptes, sembla que els partidaris d’aquests sistemes politics siguin la pesta o que portin en si el dimoni. Tan de mal a fet el socialisme i el comunisme al món? O es la imatge que han aconseguit vendre els grans estats capitalistes?
Suposo que la gent justifica el seu temor i odi dient que cap país comunista s’ha desenvolupat com a tal o que no tenen un futur digne, però... realment algun país és o ha estat socialista o comunista? Voleu dir que no es confonen els conceptes i parlen d'estats amb dictadures o règims diferents?
El que està clar és que no és gens fàcil que un país arribi a ser socialista i més encara tenint com a veïns molts estats extremadament capitalistes on la classe dominant no cedeix, on domina el mercat i on manipula a tota la població pel seu propi benefici.
Frases com “si aquí algun dia hi hagués comunisme, us prendrien tot el que teniu!. Res no serà vostre!” “Els que no treballen tindran el mateix que vosaltres” “Us prohibiran tenir mòbil” “No us podreu comprar el que vulgueu” “ No us deixaran anar de vacances ni podreu sortir del país” “Us controlaran i escoltaran les vostres contestacions telefòniques” “Tots serem pobres” són típiques en els estats capitalistes. Aquestes tonteries les han inculcat la burgesia i els oligarques a la població per confondre i criminalitzar els sistemes igualitaris. Imagineu-vos doncs, el que han arribat a dir als pobles on la ignorància de les persones (al no disposar de educació) és el fet dominant i característic. Frases com..”vindrán els comunistes i us prendran els fills” les he arribat a escoltar personalment.
Realment el socialisme es caracteritza per la equitativa distribució de la riquesa generada i de la necessitat de l’existència d’un estat que garanteixi aquesta correcta distribució. La propietat privada encara existeix així com les inversions estrangeres. En el socialisme a diferència del comunisme existeixen líders i diferents posicions socials entre la població que no significa que no siguin considerats iguals.
En el socialisme les diferencies entre els individus són a partir del fruit del seu treball. El benefici es reparteix segons el treball realitzat, per tant qui més treballa més guanya. De la mateixa manera la dificultat o el grau de dificultat de cada treball també es veu compensat. A més la propietat dels mitjans de producció és de l’estat i no dels individus.
El destí del socialisme o l’ideal final, és que l’estat amb el temps hauria d’anar desapareixent un cop la societat hagi arribat a la igualtat total on l’individu hagi aconseguit trobar la seva llibertat i satisfacció personal (que cadascú pugui fer el que prefereixi fer) i la societat s’hagi integrat i funcioni correctament.
Per la seva part, el comunisme pur, consisteix en una societat igualitària, sense líders ni classes socials i on els mitjans de producció estan controlats per cooperatives o associacions o agrupacions de treballadors, etc. A diferència del socialisme en el comunisme no existeix la propietat privada. Tot és de tots, excepte el que cada individu obtingui del seu treball.
El repartiment de la riquesa és segons la capacitat individual i la seva necessitat. Això significa que cadascú treballarà segons la seva capacitat i se li donarà el just per les necessitats de la seva família. Qui tingui mes fills se li donarà més suport econòmic.
Es pot dir que el comunisme és l’evolució natural del socialisme, el seu destí. Tot i que pot semblar en certa manera utòpic, ja que mai cap govern hi ha arribat. El comunisme és la màxima perfecció de la igualtat. Tenir tot en comú i viure per el benestar de tots. Com una família.
L’obligatorietat de treballar tothom, l’abolició del dret d’herència, la expropiació de la propietat privada, la sanitat i l’educació gratuïta són canvis importants que ha d’afrontar la població per seguir el model comunista.
Personalment crec que cap estat ha arribat a assolir una societat plenament socialisme i molt menys comunista, ja que el procés per arribar a tal estat és llarg i feixuc i la població n’ha d’esser totalment partícip i còmplice. Simplement crec que als països anomenats comunistes tan sols han arribat a aconseguir un sistema econòmic centralitzat gestionat per l’estat.
S’hi al comunisme s’hi arriba mitjançant una revolució? Doncs segurament que si perquè els canvis han de ser dràstics però la veritable revolució no s’aconsegueix solament arribant al poder amb les armes sinó un cop al poder gestionant correctament el funcionament de l’estat. A més... qui diu que una revolució ha de ser amb les armes?
I jo em pregunto, realment és tan dolent ser socialista?
Que quedi clar doncs, que socialisme no és Cuba ni és Chavez. Socialisme és repartiment i igualtat. Socialisme és solidaritat. Socialisme és el control de l'egoisme i la avaricia. Socialisme és ser racionals. Socialisme és evolució

Evolucionem junts?

Amics per sempre

Com vaig dir al iniciar aquest bloc des de la distància les coses es miren diferent i els sentiments s’accentuen i la dosis de sensibilitat és extrema. Des de la llunyania qualsevol reacció porta inconscientment penjada una carrega que de sobte no pots amb ella. Una simple visita d’un amic et fa sentir un il·lusió exagerada després d’estar tant de temps fora de casa. Des de aquí els gols del Barça es criden amb eufòria i soledat, l’Iniesta i el Messi t’emocionen com si fossis a Stamford Bridge i a Roma però sense poder compartir l’alegria i ni exterioritzar-la al carrer. Un simple fuet arribat des de Valls és l’àpat més deliciós que es pot menjar i més encara si camí a casa ja penses amb el pa amb tomàquet que l’acompanyarà. Un dibuix dels meus nebots és un bany de llàgrimes a l’habitació. Un Sant Joan a Hondures pensant amb carpes, focs, castells i imaginant-te allà amb els teus és una tortura. Un amic que es connecta al chat i et fa riure una estona explicant-te coses absurdes com si ahir ens haguéssim vist, et fa sentir viu i veure com cada cap de setmana els de casa estan pendents de l’Skype per saber com esta el seu fill és la sensació més gran d’amor. Però quan ALGUNS amics considerats com germans -als que jo ho hagués donat tot per ells- et jutgen, et critiquen, comenten i actuen de certa manera això et destrossa, et decepciona i et fereix com no us imagineu.
Perquè en el fons, l’altre punta de món no és tan lluny, però la decepció sí t’hi fa sentir.
Pel poble i amb el poble!

PD: Malgrat tot l’alegria que un fill et dóna i la satisfacció personal que em produeix el que faig pot amb tot.

La sanitat

La sanitat, segons el meu punt de vista, és l’altre puntal per el desenvolupament dels anomenats països del sud. Un dels problemes principals és l’escassetat de recursos econòmics que s’hi destinen. No tan sols perquè no disposen d’ells sinó també per tot el que roben els dirigents i lo pitjor de tot, amb impunitat, sense escrúpols i amb el consentiment de la llei i la resignació de la població. Però bé, aquí ja entraríem amb un altra tema molt més extens.
Això si, si d’alguna cosa disposen en tot Llatinoamèrica és de l’enorme capacitat dels professionals sanitaris. Per molt que des de Europa es pensi diferent, la qualitat de l’ensenyament a les universitats llatines és impressionant i el nivell molt superior al del nostre país. Sense cap mena de dubte, un professional surt molt més ben preparat des d’aquí que des de casa nostra. A més, la quantitat de pràctiques que realitzen els alumnes abans d’entrar al món professional és un altre punt destacable.
Malgrat tot, ens trobem amb uns metges altament qualificats i amb deplorables hospitals públics. Imagineu-vos doncs, les condicions sanitàries d’aquests. Tot i això, i us ho dic per experiència, fan autèntics miracles amb lo que tenen.
Cuba, un dels països socialistes més coneguts, si considera la sanitat com un dels pilars del seu govern, és per això que els metges i moltissims altres professionals tenen tan de prestigi a nivell internacional.
Però tornant al tema, el problema més gran que ens trobem en aquests països és que al ser gratuïta la sanitat en els centres sanitaris de l’estat hi ha una gran demanda per part de la població i juntament amb la falta de mitjans per poder atendre, els metges, es veuen totalment saturats i els hospitals són simplement lamentables.
El que acaba passant és que els professionals sanitaris obren les seves pròpies consultes i els seus hospitals privats equipats amb tots els instruments necessaris i la gent acaba anant a aquests llocs perquè saben que els atendran immediatament.
Les medicines no les subministren ni les subvenciona el govern i les farmàcies es multipliquen així com els preus i el negoci. Incomprensiblement qualsevol medicament aquí és molt més car que a Europa.
En definitiva que la sanitat passa a ser totalment privada.
Per cert, una simple consulta a un metge de capçalera val uns 150 Quetzales a Guatemala (uns 15 €). Això sense contar els medicaments que et receptarà. El salari mínim és de 150 €, si es que el paguen, perquè la majoria d’empresaris no arriba a pagar ni els 90€.
Així que aneu fent comptes!!