dimecres, 15 de juliol del 2009

Evolució humana

Cada vegada que algú parla de socialisme o comunisme es produeix una excitació i un recel desorbitat en la població. La gent té una idea molt equivocada d’aquests dos conceptes, sembla que els partidaris d’aquests sistemes politics siguin la pesta o que portin en si el dimoni. Tan de mal a fet el socialisme i el comunisme al món? O es la imatge que han aconseguit vendre els grans estats capitalistes?
Suposo que la gent justifica el seu temor i odi dient que cap país comunista s’ha desenvolupat com a tal o que no tenen un futur digne, però... realment algun país és o ha estat socialista o comunista? Voleu dir que no es confonen els conceptes i parlen d'estats amb dictadures o règims diferents?
El que està clar és que no és gens fàcil que un país arribi a ser socialista i més encara tenint com a veïns molts estats extremadament capitalistes on la classe dominant no cedeix, on domina el mercat i on manipula a tota la població pel seu propi benefici.
Frases com “si aquí algun dia hi hagués comunisme, us prendrien tot el que teniu!. Res no serà vostre!” “Els que no treballen tindran el mateix que vosaltres” “Us prohibiran tenir mòbil” “No us podreu comprar el que vulgueu” “ No us deixaran anar de vacances ni podreu sortir del país” “Us controlaran i escoltaran les vostres contestacions telefòniques” “Tots serem pobres” són típiques en els estats capitalistes. Aquestes tonteries les han inculcat la burgesia i els oligarques a la població per confondre i criminalitzar els sistemes igualitaris. Imagineu-vos doncs, el que han arribat a dir als pobles on la ignorància de les persones (al no disposar de educació) és el fet dominant i característic. Frases com..”vindrán els comunistes i us prendran els fills” les he arribat a escoltar personalment.
Realment el socialisme es caracteritza per la equitativa distribució de la riquesa generada i de la necessitat de l’existència d’un estat que garanteixi aquesta correcta distribució. La propietat privada encara existeix així com les inversions estrangeres. En el socialisme a diferència del comunisme existeixen líders i diferents posicions socials entre la població que no significa que no siguin considerats iguals.
En el socialisme les diferencies entre els individus són a partir del fruit del seu treball. El benefici es reparteix segons el treball realitzat, per tant qui més treballa més guanya. De la mateixa manera la dificultat o el grau de dificultat de cada treball també es veu compensat. A més la propietat dels mitjans de producció és de l’estat i no dels individus.
El destí del socialisme o l’ideal final, és que l’estat amb el temps hauria d’anar desapareixent un cop la societat hagi arribat a la igualtat total on l’individu hagi aconseguit trobar la seva llibertat i satisfacció personal (que cadascú pugui fer el que prefereixi fer) i la societat s’hagi integrat i funcioni correctament.
Per la seva part, el comunisme pur, consisteix en una societat igualitària, sense líders ni classes socials i on els mitjans de producció estan controlats per cooperatives o associacions o agrupacions de treballadors, etc. A diferència del socialisme en el comunisme no existeix la propietat privada. Tot és de tots, excepte el que cada individu obtingui del seu treball.
El repartiment de la riquesa és segons la capacitat individual i la seva necessitat. Això significa que cadascú treballarà segons la seva capacitat i se li donarà el just per les necessitats de la seva família. Qui tingui mes fills se li donarà més suport econòmic.
Es pot dir que el comunisme és l’evolució natural del socialisme, el seu destí. Tot i que pot semblar en certa manera utòpic, ja que mai cap govern hi ha arribat. El comunisme és la màxima perfecció de la igualtat. Tenir tot en comú i viure per el benestar de tots. Com una família.
L’obligatorietat de treballar tothom, l’abolició del dret d’herència, la expropiació de la propietat privada, la sanitat i l’educació gratuïta són canvis importants que ha d’afrontar la població per seguir el model comunista.
Personalment crec que cap estat ha arribat a assolir una societat plenament socialisme i molt menys comunista, ja que el procés per arribar a tal estat és llarg i feixuc i la població n’ha d’esser totalment partícip i còmplice. Simplement crec que als països anomenats comunistes tan sols han arribat a aconseguir un sistema econòmic centralitzat gestionat per l’estat.
S’hi al comunisme s’hi arriba mitjançant una revolució? Doncs segurament que si perquè els canvis han de ser dràstics però la veritable revolució no s’aconsegueix solament arribant al poder amb les armes sinó un cop al poder gestionant correctament el funcionament de l’estat. A més... qui diu que una revolució ha de ser amb les armes?
I jo em pregunto, realment és tan dolent ser socialista?
Que quedi clar doncs, que socialisme no és Cuba ni és Chavez. Socialisme és repartiment i igualtat. Socialisme és solidaritat. Socialisme és el control de l'egoisme i la avaricia. Socialisme és ser racionals. Socialisme és evolució

Evolucionem junts?