dijous, 9 d’abril del 2009

Les vies de comunicació

Crec que hi ha tres aspectes bàsics per què un país del “sud” pugui desenvolupar-se com a tal. Les vies de comunicació, la sanitat i l’educació.
Sovint anem a comunitats indígenes molt aïllades (unes 4 hores de camí de pols i pedres) de la carretera asfaltada més pròxima i les condicions per prosperar d’aquella gent són escasses. Terra per cultivar no els en falta i el clima és favorable per a la majoria de cultius de la zona. Llavors mires a la gent i no entens el perquè de tot plegat. Penses com poden viure amb aquell estat de misèria si podrien cultivar mil coses i vendre-ho per després així sortir endavant.
Parlant amb la gent els hi comentes i et miren amb un somriure tot contestant-me: “Pero usted sabe don Ramon cuando tiempo se tarda de aqui al pueblo más cercano? No con un carro como el que ustedes llevan sino con la camioneta. Aqui la camioneta pasa, si es que pasa, los martes y los sabados y el pasaje cuesta 30 Quetzales ida (uns 3 euros) por persona más 30 Quetzales por bulto (o sigui un sac o un paquet). Como vamos a pagar eso?”
I la veritat és que amb el temps un descobreix que la seva lògica occidental no serveix per a res.
Si decideixen anar a vendre patates, pinyes, cafè o qualsevol altre cosa, el preu que podrien vendre’l al mercat per a recuperar el seu “pasaje” més el del sac no és gens competitiu amb la resta i ningú els hi compraria. Per tant pensen “Per a que cultivar i treballar si després no ho podrem vendre”. Al final només produeixen per al seu consum. Clar! Menjar no els hi falta però aquesta no es la qüestió. La qüestió no és ser sostenible sinó prosperar.
Aquest fet provoca la desmotivació i la frustració entre la població de les zones rurals i un futur obscur per a ells i els seus fills. Aquests abandonen les seves cases quan són grans per anar a buscar un futur millor a la ciutat i l’excés de població juntament amb l’escassetat de feina en aquests indrets fa que augmenti la inseguretat i la violència a tot el país. És per aquest motiu que si algun dia veniu a Guatemala us adonareu del valor que té un terreny al costat d’una carretera asfaltada i de com la gent construeixen les seves cases o “munten” el seu negoci a la mateixa cuneta d’aquesta. El soroll dels camions, el perill d'accidents i la tranquil·litat aquí no importa, el que importa és la comunicació.

2 comentaris:

Dani ha dit...

bona reflexió don Ramon.

Sempre he pensat que amb la nostra mentalitat no podem ajudar. Primer s'ha d'observar, entendre i després fe petites coses que poden ajudar a evolucionar (sense crear dependència $$$$). Tu estàs més aprop d'entendre-ho.

Sort

PD: M'ha vingut al cap la pel·líula Manderlay de Lars von Trier

Anònim ha dit...

Exacte Dani,
El primer que s'ha de fer al anar a un lloc és escoltar i apendre. Després, si es pot, intentar aportar nous coneixements adaptats al entorn,